Els meus ‘Jardins d’Altri’ són trossos de brancam dels arbres dels veïns que m’han sobtat. George Brassens em recorda que quan un és colló, és colló i que Le temps ne fait rien à l’affaire (Quand on est con... On est con). Sona la música i me top al diari amb la noticia de la mort de Joan de Sagarra, personatge al qual llegia però que no fou mai persona que m’agradés, el definia molt bé Manolo Vázquez Montalbán: «En les cròniques de Joan de Sagarra, l’estil i el llenguatge són dinamita pura, una continuïtat de cartells esqueixats per la mateixa mà que els enganxava». Ni la Cultureta, ni la Gauche Divine, ni hòsties...
Alberto García-Alix, el fotògraf, publica un llibre: La ausencia como estímulo, i aquest tros em toca profundament: «Naixem amb dolor d’absència... Bategam en el que hem perdut, en el que se n’ha anat i en allò de més enllà que no tenim». Entre el dol per les absències i la mort d’un escriptor me deman sobre la relació entre la vida i la mort, quin fil d’absència o de presència les lliga. La vida i la mort, dos pols inseparables de l’existència humana: «Si la vida és un do, la mort és el seu revers inevitable». Els refranys mallorquins aborden aquest tema amb una barreja d’inevitabilitat, realisme i humor negre: «Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens».
També per altres llars s’interroguen sobre el tema, seriosament o sarcàsticament: «La mort no és el contrari de la vida, sinó una part d’ella» (Haruki Murakami). «No em fa por la mort; senzillament no vull esser allà quan ocorri» (Woody Allen). «Morir no és res; no viure és espantós» (Victor Hugo). En fi, la mort és el preu que pagam per haver viscut.
Joan Fuster aborda la mort amb una ironia lúcida: «Només amb la mort t’alliberaràs de tu mateix. Resigna’t, doncs, a no ser lliure mai». Aquestes paraules, amb el seu to sarcàstic, ens fan reflexionar sobre la paradoxa de l’existència: «I morir: deu ser deixar d’escriure?» Es demana Fuster. O, amb pragmatisme: «No facis versos sobre la mort: és inútil. Fes testament, que resulta molt més pràctic». Tanmateix: «Que siguem més mortals que una cadira, personalment, m’irrita».
Amb ànim més transcendent: «Morir és haver viscut» (Salvador Espriu) o «Acceptar la mort és començar a estimar més intensament la vida» (Josep Maria Esquirol). En un altre registre, el poeta mallorquí Joan Alcover, marcat per la pèrdua d’una filla, va escriure línies que destil·len inseguretat: «La vida és un do fràgil, com la llum d’una espelma al vent». La seva poesia ens recorda que la mort dona sentit a la vida, precisament, per la seva brevetat. També ho recorda H.C. Andersen més irònicament: «Gaudeix de la vida. Tindràs molt de temps per estar mort!». I un altre escriptor, Gabriel García Márquez: «La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l’oblit». El refranyer tornar a posar els peus en terra: «Menja bé i caga fort... i no temis la mort».
«Aquell que tu creus que ha mort, no ha fet més que avançar-se en el camí» (Sèneca). «La vida és bonica i la mort tranquil·la, el dolent és la transició» (Isaac Asimov). L’actor i poeta valencià Ovidi Montllor va deixar sentències que provenen de les seves cançons o poemes: «I ací a la terra, quan ens morim, els fills deixem, amb l’esperança que facin ells, el que no hem fet.» I el nostre Blai Bonet: «Viure és mirar la mort sense deixar de somriure», una visió hermosa de l’existència.
Escric mentre sona ara Blood on the tracks, una meravella que enregistrà Bob Dylan fa cinquanta anys, un compendi sobre el desamor i la soledat: «Ella va néixer en primavera, jo massa tard». Allà hi ha If You See Her, Say Hello («Record beníssim cada escena, es succeïren en un alè»), segueix Shelter from the storm...