El proppassat dia 7 de juny es compliren 88 anys de l’afusellament de mossèn Jeroni Alomar Poquet, condemnat a mort i executat per la maquinària feixista que exercia el poder en aquella Mallorca embogida pel cop d’estat del 36. Un col·lectiu de ciutadans, convocats per l’Obra Cultural Balear de Llubí, ens trobàrem per commemorar i recordar uns fets que mai no s’haurien d’haver produït. Són molts, massa, els que quasi noranta anys després lamenten no conèixer millor allò que amaga el passat.
Estic bastant segur que, gairebé tots els que acudírem al cementiri de Llubí i dipositàrem una rosa damunt la tomba de mossèn Jeroni, érem gent pacífica, alguns dels quals fins i tot amb familiars i avantpassats vinculats a les ideologies conservadores i tradicionals de l’interior de Mallorca. Els familiars i els més pròxims al capellà Poquet són gent de bona família que mai no han actuat per venjança ni han sostingut actituds cíviques inadequades. Mai, pel que coneixem, no han actuat moguts pel ressentiment ni per cridar l’atenció.
Són molts els que reivindiquen veritat, justícia i reparació. També són molts encara els que consideren que no s’ha de demanar perdó ni obrir portes a la reconciliació. I molts els que tampoc no accepten la petició de perdó com a suficient com per iniciar un trajecte de convivència més natural. Les ferides encara supuren i cinquanta anys després de la mort de Franco s’estan instal·lant alguns relats que per ventura convindria estudiar en profunditat. Per una part, augmenta la literatura dels que opinen que la dictadura en realitat no va ser tal, sinó un règim anticomunista avalat per les democràcies occidentals.
I per altra, es consolida una projecció de descrèdit contra el model de transició democràtica i molt més encara contra el bipartidisme que ha dominat el model monàrquic constitucional espanyol de 1978. Ni l’esquerra ni la dreta tradicionals no han fet els deures correctament durant algun temps llarg. La història de les esquerres carpetovetòniques, amb tots els matisos que vulgueu, s’ha construïda i divulgada sense aquells matisos imprescindibles i sense el rigor necessari, exceptuant en alguns pocs àmbits acadèmics, amb relats destinats exclusivament a les agències de validació científica. El relat de la història de les dretes tampoc no ha interessat gaire, en aquest cas ni als protagonistes, ni a l’acadèmia. Analitzau, només a tall d’exemple, el coneixement que tenim de figures com Antoni Maura i tants altres. Tanmateix sempre hi haurà moltes memòries i moltes versions de la història, com afirma el professor José Álvarez Junco.