Rufián i les mentides

El passat dimecres, el líder d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, va fer una intervenció que va ser molt aplaudida per l’esquerra espanyola. Rufián, un fatxenda amb ínfules d’estadista, va demanar al govern de Pedro Sánchez que posàs multes als mitjans de comunicació i els comunicadors digitals que diuen mentides. Les mentides a què feia referència el líder d’ERC eren les que havien propagat la dreta i l’extrema dreta en relació a la tragèdia del País Valencià, segons les quals el govern Sánchez amagava 900 cadàvers i havia escamotejat material d’ajuda disponible. Que Rufián no hagi demanat mai fins ara una mesura tan extrema com aquesta –ara hi entraré–, tenint en compte que ell se suposa que forma part d’un moviment polític, l’independentisme català, que fa dècades que és víctima de tota mena de difamacions, calúmnies, mentides i campanyes tòxiques per part de governs espanyols de tots els colors i per part de mitjans de comunicació espanyols de totes les ideologies, demostra que el líder d’ERC no és res més que un oportunista. Pitjor: demostra que és un populista espanyol (i justament per això l’esquerra espanyola, en part amarada de populisme, va aplaudir-li la proposta). Que Rufián doni lliçons sobre veritats i mentides també té la seva conya, perquè ell ha estat un dels dirigents presumptament independentistes que s’han passat anys mentint als seus votants i a part de la ciutadania de Catalunya fent-los creure que lluitaven contra l’estat espanyol per crear un país lliure quan a la pràctica només feien autonomisme gallinaci per garantir-se la menjadora. Més enllà de l’opinió que jo pugui tenir de Rufián, però, i més enllà també de si la petició que fa em sembla coherent amb la seva trajectòria i amb les idees que diu defensar, el més greu d’animar el govern d’un estat a multar aquells mitjans i comunicadors que no diuen la veritat és que obri la porta a totes les pitjors formes de repressió, d’autoritarisme, fins i tot de totalitarisme. És clar que el deure dels mitjans de comunicació i dels que van per la vida de comunicadors és informar amb rigor i veracitat, no negar les evidències dels fets, no tergiversar la realitat, i és clar també que el panorama mediàtic espanyol és en conjunt infecte, però donar al govern la potestat de posar multes a qui no diu la veritat –tal com el mateix govern l’entén– només afegiria merda a la merda.