Aquesta mateixa setmana i avui mateix i aquí mateix m’han tornat a insultar i menysprear, oralment i per escrit –fins i tot amb algunes notes a aquest diari que el lector d’aquest article té a les mans– per haver fet ús del terme lingüístic Països Catalans. Quan dic o escric Països Catalans se’n riuen de mi. Però jo ben bé que m’ho passo. No em sento insultat ni menyspreat, sinó honorat. Com a mallorquí soc un ciutadà català i parlo i respiro català. No ho entenen o no ho volen entendre. Per tot plegat, perquè són estúpids per entendre i per tenir bona voluntat, fan de mi el blanc del seu vilipendi i del seu rebuig. Em fan bullying en privat i en públic. Pobres analfabets. Pobres ignorants. Pobres miserables.
Per mirar de solucionar aquesta situació absurda i superar-la d’una vegada per totes, ja que ni els més catalanistes de tots no gosen de dir-li al nostre àmbit històric, polític i cultural sencer, el seu topònim natural i intrínsec, és a dir Catalunya, alguns, per no molestar ningú, fan i fem ús d’un eufemístic Països Catalans. Però ni així ho accepten els nostres adversaris imperiosos i totalitaristes. Mirant de no ofendre ningú potser hauríem de cercar un terme adequat que contentes a tots. Existeixen molts sinònims per el mot Països, o senzillament País. Perquè un país, i més en el sentit que ho estem analitzant, és també un territori, un poble, un cos, una llengua, un espai o un esperit entre molts d’altres. Territori Català és segurament el menys indicat per massa físic, però Cos és molt indicat, com ho seria Llengua, Poble, Espai o Esperit. A mi m’afalagaria dir que visc a la Llengua Catalana, a l’Espai Català o a l’Esperit Català. En definitiva podria dir, sense cap sentiment ofensiu per ningú ni cap complex de superioritat ni d’inferioritat envers els altres que jo soc català. Català de l’Esperit Català. No crec que cap ignorant ni analfabet s’atrevís a fer-me cap maltractament verbal polític, social ni psicològic, ni molt menys físic. S’hauria acabat l’indigent bullying per sempre.