Hi ha coses que no s’haurien de dir per no desbaratar la festa. Que Jaume II, anys després de la trivialitat del tràmit de jurar els privilegis (1276), actuàs en contra d’allò que havia jurat i provocàs el que ara en deim un conflicte institucional mereix alguna cosa més que un article com el que vaig publicar en aquest diari (UH, 27/12/23). Perquè la paradoxa és sensacional, deliberadament camuflada enmig de la deliciosa imatge romàntica de prosperitat i benestar que envolta l’època dels reis de Mallorca, difosa per la historiografia decimonònica. I que encara segueixen preconitzant alguns il·lusos i nostàlgics de la casa reial mallorquina. Per desgràcia –per als coetanis d’aquella efímera Corona de Mallorca– no és correcta la visió idíl·lica, com si la Corona mallorquina fos un oasi d’esplendor enmig d’un ermot europeu depriment, finalment cancel·lat, l’oasi resplendent, amb la reintegració a la Corona d’Aragó. Tot és una farsa. Però fa tan bonic! (Per cert, magnífic article del Dr. Plàcid Pérez sobre la brometa del 12-S –UH, 18/9/24).
I ara que he hagut de mencionar els reis mallorquins i que s’acaba de commemorar convenientment (o inconvenientment) la mort del rei Sanxo, ve a tomb indicar, per si vol dir alguna cosa, allò que s’esdevingué arran del seu enterrament. L’incident, tan amagat i esquiu aquests passats dies de celebració, va ser explicat fa anys per algú tan poc sospitós de voler destorbar la memòria d’aquells reis com don Álvaro Santamaría. El decés del monarca va coincidir amb turbulències politicosocials al Rosselló, per causes que ara ens entretendrien massa si les volguéssim explicar. El cas fou que arran del sepeli, que tengué lloc a Perpinyà l’11 de setembre de 1324, es produí una violenta confrontació social. Els motius, òbviament, tenien a veure amb el fàstic i l’enuig d’una població que no contemplava de manera tan bucòlica la conjuntura (ni l’estructura…) com ho fan, avui, algunes velles glòries marcides. Els amotinats s’oposaven a qualsevol ingerència que n’hi havia del rei de la Corona d’Aragó. Però, sobretot, es manifestaven contraris al mal govern, en clau antisenyorial. El seu crit de guerra era: «Muyra tot hom de paratge e muyra tot hom que·ls ho vedàs» (Morin els nobles i els qui tractin d’impedir-ho). Mentrestant, diverses cases de cavallers perpinyanesos foren assaltades. I, immediatament, se seguí una «gran brega entre els hòmens dels castells (cavallers que conduïen el fèretre del rei difunt) e del loch de Perpenyà», en la qual «donaren-se moltes pedrades sobre lo cors», una apedregada que ocasionà «moltes nafres». Tot seguit els sollevats s’apropiaren forcívolament del bagul que contenia el cos del rei («forçadament meseren-se lo cors»). Amb els grups populars ensenyorits de la situació, als poderosos no els quedà altre remei que fugir cames ajudau-me per evitar que els linxassin. Aleshores, els revoltats, enmig d’una gran commoció, varen conduir el cadàver reial a la vila i l’enterraren. Aquest fet simbòlic, una ruptura radical del guió protocol·lari, provocada per l’activisme del poble menut contra la noblesa dominant, expressa el protagonisme assolit pels sectors socials no privilegiats en l’enterrament, del qual havien estat marginats o n’eren comparses. Un funeral, doncs, que degué romandre lluny de la magnificència que se suposa que han de tenir unes exèquies reials.
Aquesta pinzellada històrica no s’adiu amb el glamur d’anar per casa amb què s’ha revestit la commemoració. Però reflecteix bé allò que passa quan la història es construeix a partir de l’optimisme acrític dels diletants que l’escriuen i en seleccionen els episodis per a un fi determinat: aquest sí, aquest no...