A l'escola, aprenguérem el que era un verb. Un verb té formes per indicar totes les possibilitats del temps: present, passat, futur... però en té una que senyoreja per damunt tots els temps. Una època em fascinà l'imperatiu i una altra, el gerundi; ara em sedueix l'infinitiu, que a tot el verb representa i dona nom a la conjugació sencera. Els infinitius que més ara em sedueixen no són els que s'enuncien i prest s'esfumen, sinó els que tenen vocació perllongada, com rumiar, passejar, madurar, contemplar, anhelar.
L'infinitiu és la forma verbal més adient a l'estat d'envelliment que ara em pertoca. El moble casolà més pertinent per portar a feliç terme la missió d'un infinitiu és el balancí de roba de llengües que s'engronsa parsimoniosament. Es pregunta al vell que durant hores s'engronsa: què fas? Pensar, respon. Hi ha resposta més honorable que aquesta? Mai no creguem que aquest «pensar» del vell és un quefer indefinit; és infinit, que no és el mateix. L'home que es dedica a pensar celebra l'ofici major de la seva condició humana. Un infinitiu mai no resta immòbil, sempre es mou cap allò ulterior: aquí rau la seva dignitat. És la joia de la conjugació verbal.
Bo em sembla tributar homenatges als qui no els reben i els se mereixen. I jo, en bon diumenge agostenc i prou francament, n'he volgut retre un a l'infinitiu.