Quan encara es parlava de la postmodernitat sovint s'esmentava que un dels trets més enutjosos era, o seria, que les institucions públiques, creades per solucionar problemes, havien esdevingut un problema, i gairebé tothom s'ho escoltava amb la condescendència dels que se'n riuen dels jocs de paraules dels filòsofs. Doncs aturem les rialletes perquè ja hi som, i que aixequi la mà i somrigui ara qui no ho vegi ni pateixi, perquè la massificació turística, o provocada pel turisme, ja no és un d'aquells problemes en què poc més o manco tothom confiava en les diverses administracions per fer-hi front: som davant d'una adversitat que haurem de patir i afrontar amb la seguretat que cap poder públic de cap nivell no farà res efectiu ni contundent per resoldre-la, i això és, si més no, un doble problema.
És ver que des d'altres llocs arriben notícies confortants sobre limitacions als vols, als lloguers d'habitatges, de visitants o de cotxes (la taxa irrisòria que s'han empescat a Venècia, la prohibició de nous hotels i la reducció a 20 persones dels grups amb guia que han imposat a Amsterdam, la ingènua persecució de les maletes amb rodes als barris de Berlín i Bruges, la regulació efectiva dels habitatges turístics de la qual tothom parla com un espectre, el tancament de Binibèquer, l'augment d'impostos als negocis depenent de la massificació que provoquen...), mentre les ments pensants de la Unió Europea, des del seu Olimp silenciós i edènic, ens expliquen que el perill real del turisme és la fuga dels beneficis (tourism leakage o fuite touristique, el fenomen pel qual els ingressos generats pel turisme acaben a les economies d'altres països, ep, que també és un tema greu i del qual aquí a Mallorca som especialment víctimes). Però cal que siguem realistes i pensem que això de la massificació -sobre carrers i carreteres, platges i habitatges, preus i recursos naturals...- ho haurem d'afrontar a la valenta, sense ajuts ni iniciatives ni mesures de cap administració, que més aviat tendirà a agreujar les coses. A molts ens agradaria equivocar-nos, però acceptem que aquesta situació és com aquelles del Comte de Montecristo, de les quals només se'n surt a cops.