Es poden sintetitzar en nou els principis deontològics de la judicatura: independència, imparcialitat, responsabilitat, legalitat, integritat, equitat, diligència, confidencialitat i rigor argumental. Si això és d’aquesta manera, s’ha de concloure que, amb bastanta freqüència, l’ètica dels jutges brilla per la seva absència o és tan imperfecta com un quiròfan sèptic.
Recentment ho hem vist en l’admissió a tràmit d’una denúncia basada en papers trets d’una claveguera, o en la posada en llibertat d’un perillós mafiós reclamat per la justícia holandesa. I tot, dins la permanent i complaent acceptació de la il·legalitat constitucional en què roman el Consell General del Poder Judicial, així com de les contínues sospites raonables de lawfare.
El Poder Judicial és l’únic poder de l’Estat no elegit ni ratificat de forma democràtica i, a més, es constitueix com l’última instancia en els conflictes amb els altres poders. Només una estricta observança dels principis ètics pot legitimar-lo democràticament. Sense aquest compliment, la seva actuació esdevé dictatorial i, per tant, injusta.
A tots els principis deontològics esmentats, encara n’afegiria un tan elemental com el sentit comú. El sentit comú sol ser honest, i sol entendre més de justícia que molts tractats jurídics. Però em tem que el sentit comú porta tanta veritat que esvera.