Deia Sánchez que Espanya reconeixerà l’Estat palestí. Positiu. Dues terceres parts de la humanitat li han passat davant. Quan i si es donen les condicions, precisava, enigmàtic. Seguirà sense reconèixer Kosovo o la República Àrab Sahrauí. O el dret a decidir de Catalunya. Se’ns recorda la impotència del dret internacional i els organismes de govern mundial per resoldre aquests conflictes, des de principis racionals, justos, de consens, amb certa dosi d’equilibris geopolítics. La força i els interessos (dels qui tenen la força) segueixen regint les fronteres, la guerra i la pau.
Fa cent anys, la Societat de Nacions beneí l’ocupació britànica de Palestina i li encomanà que hi establís una «llar nacional jueva», afavorint-hi la immigració massiva. El territori ja estava habitat, clar, només que havia caigut l’imperi turc. Així que, alhora, ingènuament?, indicava que no podia comportar cap perjudici a la comunitat àrab. Vint-i-cinc anys després, Nacions Unides descartava l’Estat únic i apostava per una partició salomònica. L’apoteosi de l’Estat-nació: un per als jueus, un per als àrabs-palestins. No fou la panacea. El sionisme, aclaparat per l’holocaust i segles de pogroms, aprofità l’oportunitat. Per als àrabs fou inacceptable. I vengué la guerra. I la Nakba, el desastre. L’èxode, la diàspora. De palestins.
Han passat 75 anys, el temps és important. Anys cruus, sense solucions, en els que Israel va ocupant territori, desobeïnt l’ONU, amb insolència. Perquè pot. Els contraris no l’han fet recular, o desaparèixer, perquè simplement no poden.
És imprescindible aturar d’immediat la mort i el setge de tants d’innocents, la massacre d’infants. El mèrit polític és evitar el sofriment, no justificar-lo amb arguments sublims, humans o divins. I afrontar el conflicte amb fórmules de pau, de pau justa, de vocació universal, que legitimin fronteres i Estats, que garanteixin la convivència fèrtil d’individus i comunitats. No amb una cursa boja d’armament. Ha de ser possible. O l’odi durà més odi, la sang, més sang, en una orgia de crueltat i devastació.
Mor gent enmig del foc, mentre nosaltres, més o menys tocats, més o menys indiferents, ballam sobre un polvorí.