Arran de les eleccions gallegues hem tengut l'oportunitat de fer una aproximació en aquella comunitat autònoma per analitzar la gestió del PP en temes d'identitat o país. La majoria absoluta de la qual ha gaudit durant dècades, només interrompuda per una legislatura de govern progressista, ens dona una visió prou clara de quin és el tarannà d'aquesta formació quan no actua sota el suposat xantatge de Vox. La realitat que hem observat és prou clarificadora, i ens sorprèn pel seu paral·lelisme amb les Balears pel que fa a la seva evolució. D'una etapa primerenca amb Fernández Albor i Fraga Iribarne, en què el galleguisme, ni que fos estètic, va passar a formar part de la seva acció de govern, a les presidències de Feijóo i Rueda, en què la mutació cap a l'espanyolisme castellà s'ha fet més que evident en detriment de la protecció inicial de la llengua i la cultura gallegues.
El 2009, Feijóo estrenà el seu mandat amb mesures contundents. D'entrada prohibiren l'ús del gallec per impartir matemàtiques, física i química i tecnologia; implantaren l'ús del llibre electrònic en castellà; i minimitzaren la docència en gallec a les zones urbanes més castellanitzades. Avui hi ha famílies que per molt que vulguin no poden escolaritzar els seus fills en gallec i han hagut de constituir plataformes, com Familias polo Galego, per reivindicar els seus drets. El gallec també va deixar de ser un requisit en la funció pública i això ha generat problemes d'atenció a la ciutadania, sobretot a la sanitat on les queixes són constants. Les subvencions autonòmiques reguen els mitjans propers en castellà i els que són en gallec resten en la marginalitat. Només la radiotelevisió gallega gaudeix de bona salut, tot i que l'han dirigida a un públic de gent major i d'idees properes als governants de la Xunta.
El gallec viu una situació clara de declivi i no és tant per l'opció de separar-se del portuguès com a referent lingüístic, fet que redimensiona la magnitud de la llengua pròpia i les seves expectatives, sinó més bé perquè totes les polítiques que es duen a terme tendeixen a fer-lo prescindible, sobretot entre els joves. L'acció dels governs d'Espanya i de Galícia en són coresponsables a parts iguals i amb això no hi ha colors.