Mon cor admira un arbre més vell que Matusalem, més antic que la construcció de les piràmides. Em referesc a un pi que es troba a les White Mountains de Califòrnia, a uns 4.340 metres d’altura. El Pinus longaeva és considerat l’ésser viu més vell de la natura, diuen que té 4.854 anys.
M’imaginava essent jo aquest arbre i així mirar la història amb perspectiva ampla. Em demanava què hi feia damunt la terra aquest no res davant l’infinit i aquest tot davant el no res, sempre movent-se angoixadament entre matar el que s’estima i morir per qui estima; un ésser que s’enorgulleix de tenir assegurada la vida i és tan curt de durada com l’herba que al matí treu florida i al vespre ja es marceix; em demanava perquè qui ha fet una trastada surt als diaris a la secció ‘Delitos’ i qui n’han fetes catorze surt a ‘Celebridades’, i quants anys li queden a la natura per desfer-se’n de l’enemic que més l’ataca (l’antropoide), i quants n’hi queden a IA –intel·ligència artificial– per succeir a la ONU en la conducció del planeta.
Les fotografies del vell pi el mostren tossut, torçut i punxegut. El fet és que ni el pi de Califòrnia ni l’olivera de Cort ni el ficus de La Misericòrdia tenen el tronc tan envitricollat com l’home hi té el cap.