Dimecres 14 de juny, el matí, enterràvem al bon amic i prevere Jaume Serra Adrover al cementiri que comparteixen s’Alqueria i Calonge, a prop d’Es Besol i albirant de lluny Es Pujol. Jaume va ser un home de gran sensibilitat que bolcava els seus sentiments a commoure’s; a escriure «davant la primera rosa del jardí»; a fixar-se en «dos xorics que planegen sobre el fondal de la grava»; a contemplar «nou barques blanques, que amb un bon sol i la mar plana, surten mar endins»; a interessar-se pels petits detalls de les coses; a interioritzar la relació amb tants d’amics conreats al llarg de la seva llarga vida ministerial.
Aquesta experiència plasmada en la seva vida i en els seus escrits no era fruit de l’atzar,sinó de la plasmació d’unes autèntiques conviccions espirituals. D’estar convençut del valor de la bellesa, de l’ètica i de la transcendència. Com diu l’escriptor margalidà Joan Mascaró: «El que importa és una experiència interior comprovada per la saviesa de la raó».
Valldemossa, Son Sardina, Manacor, Lima, Santanyí, Alcúdia, Roma, Campanet, ses Salines, es Llombards, Colònia de Sant Jordi, Calonge, Algaida i s’Alqueria Blanca. A tots aquests llocs ha estat en Jaume i per tots aquests llocs ha estimat el poble: la terra i les cases, els carres i les places, però, per damunt de tot i sobretot, ha estimat la gent del poble; gent amb rostre, amb nom i llinatges, amb la seva història, amb la seva vida. Ahir, el sentiment comú de molts que ens coneixíem per mor de l’amistat amb Jaume era que amb la seva mort, una part de la nostra vida també es perdia.
Tornant a Palma del seu acomiadament, vaig pensar que amb ell va acabant un estil de capellà, pagès i culte, d’una Església que li costa situar-se en el món i que cada dia va generant més automarginacions. Homes i dones que van abandonant la pràctica de la seva fe, però a diferència d’anys passats, ja no es manifesta ni en crítiques ni agressivitat, sinó en un silenci que va creant passivitat, impotència davant la parcialitat en la marxa institucional de l’Església i, en definitiva, una espècie de «tristesa eclesial» que en Jaume va viure i patir. Quin dol seguir estimant tants d’amics que havien abandonat la fe i la pràctica religiosa, em repetia sovint. Estimava l’Església de Mallorca perquè era la seva barca i volia seguir remant, encara que a estones fes aigua. Encara que, de vegades, li costes de trobar el rumb enmig de la tempesta. Encara que fos una barca més petita i més humil que la d’abans, tot i que, probablement, més lleugera. Trobaré a faltar la teva referència per remar la meva barca...