Parlaré en català... perquè així ens entendrem tots». Així arrancava Joan Guasp el seu agraïment per un guardó de l'OCB-Inca. Somriures entre el públic. Dies després, m'adreç a membres de meses electorals i, just començar, m'escomet el previsible: «¿Puede hablar en castellano y lo entenderemos todos?». No era cap coverbo. Me compromet a repetir la intervenció al final. Algú me replica: «Si hace la intervención en castellano, no será necesario repetirla». Diana. L'argument sembla incontestable, definitiu. Però, si l'assumim, el català desapareix de la vida pública. Convertit en una nosa. Apel a la norma: el reglament municipal considera el català com a la llengua pròpia de la ciutat i preferent en l'ús públic.
Una precisió políticament rellevant: l'auditori era tot de mallorquins, ciutadans políticament mallorquins, perquè, oficialment, són mallorquins tots els espanyols que viuen a Mallorca. A diferència de per ser espanyol, que es requereixen més requisits que la residència, sabre castellà, per exemple. I la reunió era per aconsellar en l'exercici com a autoritat pública en unes eleccions. Tots sabíem castellà, però alguns no havien tengut l'ocasió (o la voluntat) d'aprendre la llengua pròpia del país on viuen. Una situació incòmoda per a la qual hi ha qui planteja una solució paradoxal: fer tota l'educació... en castellà. Bé, potser consentirien que, qui vulgui, pugui aprendre una mica de mallorquí a Mallorca. És la desaparició, clar. I ho saben.
El Brutus de Shakespeare, per justificar-se en el funeral de Cèsar, interpel·la al poble: «És que per ventura n'hi ha cap de vosaltres, tan vil, que no estimi la seva pàtria?» Però quan el patriotisme consisteix en forjar un Estat-Nació castellà, es proposa demolir la catalanitat, la llengua en primer terme. És un «a por ellos» sense treva, amb mil mecanismes, amb recursos immensos (no és casual com recula el català en les recerques de google, per exemple). Però la humil pàtria mallorquina i el seu parlar, la mallorquinitat en definitiva, també compta amb defensors. Que ho demanin a Bauzá.
PD: No vaig haver de repetir la intervenció. Resolent un parell de qüestions, i amb un poc de bona voluntat, ens entenguérem tots.