Twitter és un bar demencial ple de bones converses. L'altre dia hi vaig llegir un diàleg la mar d'instructiu entre el sociolingüista i professor català Eloi Bellés i el politòleg mallorquí Josep Fiol. Bellés es demanava si el català literari ha de potenciar la varietat dialectal o bé ha de tendir cap a la unitat. Fiol el complementava dient que aquest és un debat necessari però que ara no es pot tenir perquè no hi ha «la unitat» –la correlació de forces, la reciprocitat d'atenció entre els diferents territoris de parla catalana– que cal per tenir-lo. Fiol també deia que, davant d'aquesta falta d'unitat, els valencians havien optat per anar a la seva. (Matisem-ho: alguns valencians han optat per anar a la seva, per exemple els de l'editorial Drassana, que propugnen un valencià literari molt dialectalitzat, però d'altres, la majoria, els de l'editorial Tres i Quatre i la revista El temps i els d'Afers i L'Espill i molts autors valencians veterans consolidats, usen un valencià genuí però estàndard.)
Finalment, Bellés deia que, més enllà dels múltiples obstacles externs que impedeixen una relació fluida i de tu a tu entre els diferents territoris de parla catalana en termes tant polítics com culturals, també hi ha el fet que, a Catalunya, en general l'interès pel que passa i es fa a (i des de) les Illes Balears i el País Valencià és baix. Bé, tot això em va dur a fer-me una pregunta: per què al món cultural del País Valencià hi ha gent que es pot permetre de provar de prescindir, jo crec que erròniament, de Catalunya i del públic català, o de no dependre'n, mentre que això a les Balears és impensable? La resposta és clara: per la demografia. Al País Valencià, el públic potencial per a un llibre és prou gran i, per tant, poden creure's que es basten. I a Catalunya, igual.
A les Balears, en canvi, som pocs i no ens bastam: per això els autors d'aquí hem de cercar el públic català (i el valencià). El que dic és obvi però, més enllà de permetre constatar de nou que el poder i la demografia són determinants també en cultura –el cànon literari de l'estat espanyol seria molt diferent si la llengua parlada per tothom i potenciada per tot fossin el català o el basc o el gallec i la llengua minoritzada i parlada per deu milions fos el castellà–, serveix per recordar que, en la nostra situació, tot el que no sigui treballar tots per al país sencer i des del país sencer és suïcidar-nos.