Síguenos F Y T L I T R

Llengua i literatura, i política (again)

|

Que el barceloní Eduardo Mendoza, en una novel·la en castellà com La ciudad de los prodigios, pugui recórrer només residualment al català per retratar d'una manera realista la Barcelona eminentment catalanoparlant de finals del segle XIX, o que Vicente Blasco Ibáñez no hagués ni tan sols de preguntar-se si era pertinent el fet de novel·lar només en castellà l'Albufera valenciana, no són detallets de ressonàncies estrictament literàries: són la demostració d'un privilegi de poderós i, més enllà de la literatura, són qüestions que tenen connotacions polítiques estructurals. El mateix val a la inversa, és clar. Que hi hagi gent que pensa –entre ells molts autors en català– que és lògic i natural que, per ser realistes, les novel·les en català incorporin el castellà en major o menor mesura, no és casual ni menor: és el resultat de molts segles de subalternització de la catalanitat a la castellanoespanyolitat, és l'expressió de la mentalitat i l'autoestima trinxades de qui parla i escriu en una llengua minoritzada. La jerarquia –de poder i de prestigi de marca, no de qualitat ni d'ambició– que hi ha entre la literatura castellana i la catalana es percep en moltes qüestions, però a mi em va quedar clara més cruament que mai quan l'any passat l'escriptor Eduard Márquez va publicar el llibre 1969, el qual estava escrit en un 50 % en català i un 50 % en castellà. Idò bé: en tots els premis a millor obra publicada en català del 2022, l'obra de Márquez es va tenir en compte com una possible finalista, mentre que els premis a millor obra en castellà l'obviaren sense ni despentinar-se. I, com és de suposar, a la versió castellana del llibre, el bilingüisme de l'original desapareixia i, ni realisme ni punyetes, tots els textos passaven a ser en castellà. De nou, res d'això no és casual ni menor i comporta, amb l'aquiescència de molts escriptors en català incapaços de pensar políticament la realitat i la cultura, més subalternització del català i un reforçament de l'hegemonia del castellà. Per cert: per què el castellà que s'introdueix en les novel·les en català per fer-les més realistes quasi mai no serveix per retratar els abusos de poder i les discriminacions que pateixen els catalanoparlants per parlar en la seva llengua al seu país? Ves que, tot sovint, el que es fa passar per afany de realisme no sigui pura espanyolitat, peresa, incompetència o covardia.

Lo más visto