Que ara Pablo Iglesias i Podemos hagin estat víctimes de les clavegueres de l'estat –tot i que el problema d'Espanya no són les clavegueres: són les clavegueres i les torres altes, i la construcció sencera– no vol dir que puguem oblidar que quan les víctimes eren unes altres ells varen fer com si res. O pitjor: en més d'una ocasió, Iglesias i Podemos i els seus aliats s'aprofitaren de les brutors patriòtiques de l'estat per treure'n rèdits polítics. Ada Colau va arribar a l'alcaldia de Barcelona (any 2015) perquè les clavegueres dels poders policial i mediàtic espanyol s'inventaren unes presumptes corrupteles de Xavier Trias que a la fi es demostraren falses. Una de les coses més grotesques d'aquest adamisme d'Iglesias i de Podemos i dels seus altaveus periodístics i intel·lectuals –ui, que dolent que és el periodisme espanyol!; ui, com pot ser que l'espanyola sigui una democràcia tan perversament interferida?– és que la llista de malifetes i putrefaccions recents davant de les quals ells no han reaccionat, o que han blanquejat, o de les quals s'han beneficiat, és llarguíssima: el linxament i la presó dels al·lots d'Altsasu; la criminalització i la persecució judicial dels líders independentistes; les acusacions de terrorisme contra els CDR, que alimentaren periodistes de la corda de Podemos a l'estil d'Antonio Maestre... I això només són els casos generals. Després hi ha els particulars –Mireia Boya, Tamara Carrasco...–, que han patit persecucions, calúmnies i amenaces davant les quals Iglesias i Podemos han fet com si res, o que han usat per liquidar rivals polítics o per embrutar ideologies enemigues. En tot el que ha passat, hi ha una qüestió clau que ningú comenta: per què ara s'ha muntat aquest escàndol i, en canvi, no se n'ha muntat mai cap de semblant quan les víctimes no eren Iglesias i Podemos sinó jovenets i polítics bascos o bé activistes i polítics catalans? Senzill: perquè Iglesias i Podemos són castellanoespanyols. Per això les clavegueres no els estan del tot vedades i les rates de les clavegueres no els veuen com uns enemics del tot altres: la seva és una alteritat ideològica, no etnocultural. I per això, també, els poders foscos i bruts que han comès les malifetes contra ells senten certa necessitat d'explicar-se i de justificar-se. Amb els bascos i catalans, que són completament altres, aquesta necessitat no hi és. Al contrari.
Lo más visto
Palma se prepara para la entrada en vigor de la Zona de Bajas Emisiones este enero
La víctima de Marratxí planeaba casarse con el presunto asesino para que pudiera regular su situación en España
Un hombre de 73 años muere atacado por una oveja en una finca de Consell
El anárquico cruce del Rafal que irrita a vecinos y conductores de la EMT