Hi va haver un temps en què la cultura i el coneixement eren patrimoni d'unes elits erudites. Entre les elits aciençades i els ignorants del carrer hi havia una mena d'extensa classe mitjana que se'n sortia prou bé amb una instrucció d'ensenyament secundari. Però, a part de la formació en qualsevol dels seus graus, hi havia la saviesa. I la saviesa era transversal, abastava a membres de totes les classes socials i culturals.
Ara tot és ben diferent. En general, la gent té més coneixements que abans o, si més no, més i millor accés a les informacions (bastants d'elles esbiaixades, cal tenir-ho sempre present). Però allò que es troba en evident retrocés, fins i tot en perill d'extinció, és la saviesa. Actualment, molts pocs erudits són savis, no llueix ser-ho entre la classe mitjana professional, i els pagesos i els menestrals, molts d'ells savis llavors, s'han passat al turisme estult i amoltonat.
Temps enrere, d'algú que havia assolit un cert nivell de seny, se'n solia dir que havia cobrat coneixement; és a dir, enteniment, prudència i equanimitat. Cobrar coneixement encara no era la saviesa, però era molt més que el simple fet de conèixer. De simple i d'envitricollat coneixement el món actual n'és ple, però la desertificació de la saviesa és galopant.