El desenvolupament econòmic

|

Oded Galor, en el seu llibre El Viatge de la Humanitat (Editorial Destino 2023), s’interroga sobre les causes del creixement econòmic i de la seva distribució; les forces que l’empenyen i les que el retarden. L’anàlisi de Galor parteix dels que qualifica de dos misteris irresoluts: per què durant tants segles el creixement mundial ha sigut pla, estancat, i quina és la raó per la qual s’ha accelerat tan espectacularment en el temps recent (el darrer segle i mig). I, a més, s’interroga sobre quina és la causa del fet que aquest creixement tan espectacular s’hagi associat a un augment de la desigualtat en la distribució de la riquesa, tant entre estats com entre persones d’un mateix estat. A això hom pot afegir el tret destacat de la baixada de productivitat observada en els darrers temps i així de la tendència creixent acumulativa. En aquest sentit, Goldin, et al (Journal of Economic Literature 2024, 62), examinen per la seva banda la contribució de diferents explicacions a la desacceleració de la productivitat observada del treball. Comparant el període posterior al 2005 amb la dècada anterior durant cinc anys a les economies avançades, observen una desacceleració de 0,8 a 1,8 punts percentuals. Tot i que la productivitat és considerada per alguns una mesura errònia, es fan evidents una disminució de l’aportació de capital per treballador, uns menors desbordaments del creixement del capital intangible, la desacceleració del comerç, i un menor creixement de l’eficiència assignativa. Tot això amb una reassignació sectorial, i una menor contribució del capital humà, fet que també pot haver jugat cert paper en alguns països. Altres explicacions postulen que el creixement de la productivitat pot estar disminuint a causa d’una innovació que s’alenteix.

Com a resultat de tot això anterior, el futur de l’economia del nostre país esdevé resultat d’una mena de DAFO. Punts forts i punts febles que empenyen o són un llast per la creació de riquesa. Sempre de manera temptativa i intentant imaginar-me’l en els seus pros i contres, reptes i llasts, fortaleses i debilitats, per encarar el futur que marca el desenvolupament econòmic.

Insistir en el camí equivocat

De nou aquest nou any turístic balear apunta ‘maneres’: reserves disparades, habitatges a preus exagerats, inversions de curta volada. Les estructures productives tradicionals, lluny de transformar-se i transitar cap a un model més sostenible, es referma sense reformes substantives, mentre a la tresoreria del govern balear romanen moltíssims milions d’euros europeus de Next Generation sense executar. El vell sistema no sent la necessitat d’aprofitar aquell potencial per a fer els canvis. S’alimenta de nouvinguts, i aquí tenim cua d’entrada, molt més que de sortida de població autòctona minvant alguns en èxode. A la vegada, revifa la polèmica perillosa sobre la necessitat de posar ordre a la immigració. Un tema, el de la immigració, carregat de prejudicis polítics que es remet de tant en tant als analistes econòmics, suposadament per ordenar el debat dels pros i contres que suposa. Suma o no suma la immigració? Afegeixen excedents econòmics i socials o llastren el benestar col·lectiu? ‘Sumar què i per a què’ és de moment la meva resposta. Hem d’evitar persistir en un camí que no porta enlloc.

La inconsciència col·lectiva del que està succeint a la nostra economia és molt gran. Els illencs no hauríem de voler, a hores d’ara, créixer ja més en quantitats i volums absoluts. Ens interessa l’evolució relativa de la nostra capacitat de generar riquesa i benestar, no la suma total. ‘Menys’ quantitat, per igual o més valor, hauria de ser avui, l’objectiu si aspirem a millorar el benestar de la nostra societat. Cal dir prou a l’estupidesa de valorar la situació econòmica a través de la taxa de creixement del PIB. En tot cas, ens hem de referir a la variació del PIB i sempre referit al ‘per càpita’, no al PIB global; és a dir, havent considerat els increments de la població, total, activa, ocupada i en esforç productiu, associada a aquella renda. A més, convé ser conscients del fet que el PIB, per una economia, no ho és tot. La quantificació del PIB deixa massa coses a fora per poder considerar un indicador de benestar; ho serà, en tot cas, la capacitat adquisitiva real que aquesta renda proporcioni a les famílies, una volta cobertes les necessitats bàsiques per a mantenir una vida mínimament digna, a partir de la productivitat amb què aquesta renda s’aconsegueix: el valor afegit que assolim per cada hora de treball ocupat.

Davant del sistema productiu al qual ens hem abocat, la immigració ha representat fins avui el salconduit per al seu manteniment, basat en volum total i en costos salarials unitaris continguts. Sobre la base d’una precària població immigrada. Els nouvinguts no troben, altrament, una societat potent d’acollida a un govern de la Comunitat amb prou múscul financer (la taxa d’immigració no apareix en la fórmula de càlcul del finançament autonòmic dels serveis socials). Aquest sovint se substitueix amb l’aixopluc tradicional que es fan els immigrants entre ells, que té ja descosits, salvant-se qui pot i veien els nous entrants com una amenaça.

Les variables de reconducció des de les competències pròpies del país no existeixen: es negocia abans recursos financers que la capacitat de decisió en la matèria, les empreses no incorporen en la seva responsabilitat social el bé comú que diuen servir (expulsen els costos socials que la immigració genera), els partidaris de la solidaritat global no entenen que aquesta no pot ser il·limitada, i d’això se n’aprofita la dreta feixista. El turisme demanda més immigració perquè la roda rodi -està clar, a salaris minvats-, ja que sense millores de productivitat, efectivament, tampoc poden pagar més.

L’any passat vaig centrar l’anàlisi predictiva en la incertesa del context econòmic que marcaria l’elecció de Trump: balança comercial, de capital, fortalesa de l’euro, preus de l’energia, costos de mobilitat, turisme, etc. ‘Pelant la ceba’ dels interrogants (aquesta era la metàfora), em sortia darrere cada capa, la cara de Trump. Ho vaig escriure nou mesos abans de la seva elecció. I desafortunadament vaig encertar. Ara ja són faves comptades. Sabem si fa no fa el context econòmic mundial per aquests anys propers. Sense pujades radicals del cost de l’energia (retorn a les nuclears i als combustibles tradicionals), havent apostatat del canvi climàtic, el nou ‘sheriff in town’ com es fa dir, ha tret les pistoles. Hi podrà haver algun moment aleatori en tecnologia, erràtic en finances o en mercats de minerals rars, però les cartes estan tirades. Sense dalt i baixos, el vendaval de l’Atlàntic ens portarà més turistes. Alguns es forraran, altres -molts- patiran, l’Estat espanyol farà caixa de divises i les autoritats locals faran el que puguin amb els arribats, mentre que els partits d’obediència espanyola, si cal, miraran cap a una altra banda per a no veure un any més d’erosió social i ambiental.

Lo más visto