Trobar plaer en l’autoflagelament és propi de la més bàrbara intel·ligència artificial, si és que aquest nou invent del qual tant es parla existeix. Sembla que si és artificial no pot ser intel·ligent. La intel·ligència va associada a la consciència, i no sembla tampoc possible que existeixi la consciència artificial. Res, que així han anat les eleccions catalanes al Parlament de Catalunya. Tot ha estat fruit d’una artificialitat que espanta. Com sempre, tothom ha guanyat, però alguns es pensen que han guanyat més que els altres. Aquest escolanet de Pedro Sánchez que és Salvador Illa digué, la mateixa nit del recompte electoral, que es proclamava, sense cap dubte, president. Poc després ho deia Puigdemont. Jo sabia que els polítics catalans eren força masoquistes, però no fins en aquest punt. Per deixar de ser-ho, un d’ells, Pere Aragonès, se n’ha anat a casa. Era el millor que podia fer. El millor que podia fer per no seguir autoflagelant-se.
Estic segur, però, que la resta de catalans independentistes seguirem amb la nostra permanent autoflagelació política. No volem ofendre Madrid, ni Espanya, ni la monarquia ni l’Estat. Volem ser independents, però sense molestar ningú. Això és com voler menjar cireres esperant que caiguin del cirerer. Abans se les mengeran els rupits, les caderneres i els teuladers. Cal pujar a l’arbre i collir-les abans de que algú ens les prengui de davant. Això passa amb el futbol: l’equip que perdona acaba perdent el partit, acaba perdent la llibertat i la independència, la seva llengua i la seva cultura. I, fins i tot, la identitat.
En aquests moments tornem a tenir la clau del nostre futur. Carles Puigdemont, l’únic que ha experimentat de debò l’odi espanyol, pot assolir la Presidència de la Generalitat i, en pocs dies o poques setmanes, restaurar la Declaració de Independència que ell mateix va deixa en excedència l’octubre del 2017. El temps d’espera s’ha esgotat. Ja n’hi ha suficient de masoquisme i d’autoflagelació. S’ha d’haver acabat.