-Bon dia Vell Professor. El tercer equip d’estudi dels escuts dels pobles de Mallorca està preparat per explicar els quatre escuts que continuen, per ordre alfabètic. En resum, tenim dos escuts que entren de ple en l’heràldica parlant: la bugia o espelma de Búger i els bunyols de Bunyola . Tenim també un escut que parla de l’emblema del segon patró de Binissalem: la copinya de sant Jaume. I, en aquest mateix senti, l’anyell de Sant Joan, patró del poble de Calvià.
-Molt bé. Podem entrar en matèria quan volgueu
Binissalem: la copinya de Sant Jaume, co-patró antic
L’escut de Binissalem és una copinya. Ja ho diu la glosa:
De sarments endiumenjada,
de pàmpols i bona vinya;
per escut: una copinya,
una festa: sa veremada
Jeroni de Berard, l’any 1789, descriu l’escut, però molt concisament: «Sello: Usa por sello una pechina o conchita de mar». (Berard, J.: 1789: 270).
El Diccionari Amengual, de 1858, esmenta l’escut i aporta una molt bona explicació del seu origen, simbologia i canvis al llarg de la història, no de bades, Joan J. Amengual era un gran coneixedor de Binissalem i en fou batle l’any 1822: «Rubines, al ser erigida villa, tomó por patronos a san Jaime el Mayor y a Nuestra Señora de la Asunción y por armas la venera, esa concha casi redonda y llena de surcos profundos y de color blanco matizado de rojo, que abunda en las costas de Galicia y que los que vuelven de visitar el sepulcro de Santiago, suelen traer cosida a sus esclavinas, por insignia de su peregrinación. Binisalem, al ser sustituida a Rubines, nada varió de ésta en cuanto a patronos y armas. Y la parroquia, aunque con la villa tomó los patronos de ésta, con todo, no usó las armas de la vila hasta 1861, en que dejó el águila y tomó la venera, y posteriormente, por orden superior, ha tomado por armas la imagen de su santo patrono.»
Francisco Piferrer, al seu Nobiliario, de 1860, diu, molt breument: «Benisalem: Tiene por armas una concha.»
Escut de Binissalem, «Trofeo heroico» (1860) de Francisco Piferrer
Joan Martí Garcias al seu llibre Històries de Binissalem ens ajuda a situar els escuts del poble de Binissalem: «al retaule de l’altar major de l’església de Binissalem, a la part baixa, i a l’esquerra, hi ha l’apòstol Sant Jaume agenollat. A gairebé totes les capelles del temple hi trobam la copinya, així com a la clau dels arcs que formen el cimbori. També hi ha una copinya a cada una de les columnes que formen el cadafal de la plaça i, al dentell de la porta de l’Ajuntament de Binissalem i a tants d’altres llocs». Afegim a la relació l’obra de l’escultor Guillem Terrassa Pol situada a la plaça, al peu de l’església i vora el monument als vermadors: «Als picadors de pedra» (un picador de pedra que cisella una copinya, símbol heràldic del poble).
Búger: la bugia (heràldica parlant)
Antigament, el lloc de Búger, quan depenia de Campanet, sembla que s’identificava amb l’emblema de la vicaria, la tiara de sant Pere, patró del poble. Diu Jeroni de Berard, l’any 1789, quan encara Búger no era municipi independent: «Y sobre el arco del presbiterio un escudo con las armas del lugar, que constan de la tiara de San Pedro y lleva también los números de 1696.» Afegim que la cartel·la barroca que emmarca l’emblema presenta la inscripció «Ex eleemosynis piorum», que indica que el temple s’aixecà amb almoines populars.
El Mapa Catastral aixecat per Pedro Moreno Ramírez l’any 1858 mostra ja l’escut actual, amb l’espelma o bugia. Aquest escut es degué implantar amb la independència municipal de Búger, aconseguida inicialment el 1812 i, definitivament, l’any 1821, quan se separà de Campanet.
La plaça de la Constitució apareix centralitzada per una font o brollador monumental amb la representació del símbol de Búger, una espelma o bugia, que evoca el nom del poble. A la part nord de la plaça, s’hi situa l’edifici de la casa consistorial o Ajuntament, també anomenada la Sala. És un edifici regionalista, inaugurat l’any 1952; el primer pis, mostra un balcó corregut, amb tres finestres balconeres, de les quals la central presenta una decoració neobarroca, amb frontó corbat coronat per l’escut de Búger.
-Professor, no hem trobat, a Búger, cap llegenda que parli d’espelmes misterioses ni de llumenerets de rondalla...
-No, és clar que no, he dit mil vegades que l’heràldica parlant no va de llegendes, sinó que reprodueix l’objecte o element que recorda la fonètica del topònim. Búger suggereix una bugia o espelma. Preniu llum!
-D’acord, d’acord... és mal de fer capgirar aquest criteri!
Bunyola: els bunyols (heràldica parlant)
Jeroni de Berard, l’any 1789, o, potser, el seu continuador, Joaquim M. Bover, devers 1830, comenta molt concisament l’escut de Bunyola: «Es el sello de esta villa cinco buñuelos puestos en dos, uno y dos.»
Francisco Piferrer, al seu Nobiliario, de 1860, diu, també molt breument: «Buñola: Tiene por armas cinco roscas o buñuelos puestos en sautor.»
Em plau reproduir el que dèiem, amb les meves companyes Bàrbara Suau i Elisabet Abeyà, l’any 2009 al llibre «Tot pot ser en aquest món». Recull de llegendes i contarelles de Bunyola i Orient:
«Els bunyols. Molta de gent de fora de Bunyola relaciona el nom del nostre poble amb els bunyols. Hi contribueix el fet que l’escut de Bunyola tengui cinc bunyols. Però sembla que l’etimologia del mot Bunyola prové de l’àrab bunia «construcció de calç i pedra». Trobam la mateixa arrel a altres topònims mallorquins com Banyalbufar, Bànyols o Bunyolí.
Però dins la tradició de l’heràldica parlant, en què els escuts es dissenyaven recordant objectes o elements comuns i ben coneguts, l’escut de Bunyola va ser dibuixat amb cinc flamants bunyols. Podeu veure l’escut als documents de l’Ajuntament, a les portetes metàl·liques de les aigües potables que hi ha a les façanes de les cases, a la part superior esquerra de les rajoles amb els noms dels carrers, a la placa commemorativa de la casa dels músics Nadal Rosselló del carrer de Sant Josep núm. 8, i a les rajoles de l’entrada del Casal d’Entitats Ciutadanes i de la Casa de Cultura».
Els escuts més antics, esculpits en pedra els podeu trobar :
- Al portal lateral de l’església, al capitell de cadascun dels brancals o pilastres que emmarquen el portal.
- Al campanar, al segon tram, un a la cara est i un altre a la cara sud.
- A la pica baptismal, dins l’església.»
Afegíem que hi ha un altre escut a la capella de la possessión s’Alqueria Blanca, dos més en el cementeri vell i un altre en el Mercado Municipal.
La disposició dels bunyols en l’escut no és sempre la mateixa. Als escuts del campanar, els més antics, dissenyen forma de creu. A la capella del cementeri es troben disposats quatre als cantons i un al centre, i al brancal d’entrada al cementeri, quatre als cantons i un a la part inferior. Des de la construcció de l’església fins als anys 1970 es representaven en caramull dins un plat. A partir de l’any 1972 el consistori decidí recuperar la disposició més antiga i es va tornar a l’escut amb els bunyols col·locats en forma de creu.
Continuam contant, en el llibre de llegendes de Bunyola: «Els bunyols, també apareixen en grans platades, a punt de ser menjats. Podeu veure els més antics d’aquests plats a la façana de l’església, damunt les pilastres laterals del portal principal. A cada banda hi ha un plat amb sis bunyols. On se’n troben amb més abundància és a les palanganes que estan esculpides al retaule de l’altar major i a les rajoles policromades dels laterals de l’altar, amb uns angelets devora que estan sens dubte molt ben alimentats. Un altre plat de bunyols es pot veure a la creu d’en Garau ( que ja no és l’autèntica sinó que n’és una reproducció), que es troba al cap de cantó del carrer de la Creu amb la costa del Torrent. A la base del capitell un dels motius és un escut amb una palangana de bunyols. També n’hi ha als dos bancs de fusta de l’escola que daten de l’any 1928. Amb tot això potser no és estrany que encara ara molta de gent relacioni el nostre poble amb els bunyols. A vegades hi ha estrangers que en arribar a Bunyola cerquen on poden comprar «els típics bunyols» que es descriuen a la seva Guia de Mallorca.»
Calvià: l’anyell de Sant Joan, patró del poble
L’escut de Calvià mostra l’anyell de Sant Joan, patró del poble, amb una creu vermella (de gules). L’any 1976, segurament a petició de l’Ajuntament, la Real Academia de la Historia s’encarregà de blasonar les armes calvianeres, conegudes des de feia molts d’anys: «De azur y el cordero de plata que empuña en su mano derecha una bandera de aquel metal, cargada con cruz de gules. Al timbre corona real, cerrada.»
Jeroni de Berard ja el tenia ben conegut l’any 1789: «Calvià... Sello: Usa esta villa por sello el divino corderito que llaman de San Juan Bautista, con su banderilla».
No coneixem molts d’escuts de Calvià antics; de moderns, sí que n’hi ha, a edificis o béns municipals. Un dels més antics deu ser el del retaule de la Mare de Déu del Roser, de l’església parroquial de Sant Joan de Calvià; apareix en el coronament del moble, molt lògic si tenim en compte que era el retaule major de l'església antiga; és d'estil barroc, de mitjan segle XVII. Per tant, queda constatat que té un origen religiós, que coincideix amb el patró del poble i amb l’emblema de la parròquia. Hem de remarcar, també, que l’heràldica municipal apareix a la Creu del Desembarcament, de Santa Ponça; data de l’any 1929, obrada per Tomàs Vila; concretament l’emblema campeja a l’anvers de la creu, en el braç de la dreta si miram el relleu de la Mare de Déu.
Sant Joan Baptista se sol representar amb un anyell i el missatge: «Ecce Agnus Dei qui tollit peccatum mundi», («Vet aquí l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del mon»). L’Evangeli de sant Joan (Evangelista, és clar) diu que sant Joan Baptista atorgà a Jesús el sobrenom d’Anyell de Déu (SJ,1:29-42). La pàgina web de l’Ajuntament, tot i reconèixer que no hi ha constatació oficial de la creació de l’escut, relaciona l’emblema amb Sant Joan: «Calvià neix com a vila l'any 1285, durant el regnat de Jaume II. Al segle XIII, Calvià ja s'havia constituït en parròquia sota el nom de Sante Ihoannes Caviano. D'aquesta veneració a Sant Joan se suposa que prové l'existència d'un anyell a l'escut heràldic.»
-Molt bé. Feina feta!