Durant la Quaresma (popularment dita ‘Corema’), una de les tradicions més típiques del nostre costumari era la Jaia Corema, també coneguda amb el nom de Jaia Serrada. Era una figura de dona (normalment vella, d’aquí el nom de ‘jaia’) amb set peus, element que volia representar que la Quaresma abastava set setmanes (realment, des del dimecres de cendra, arribava fins al dimecres de la Setmana Santa). Antigament, la pràctica totalitat de les famílies en tenia una i s’exposava dins les cases durant tot el temps quaresmal. Mossèn Antoni M. Alcover ens descriu detalladament la tradició: «Sa Jaia-serrada era una jaia de paper, cartó o fusta pintada, que figurava sa Corema, magra i esquerda, amb un bacallà en una mà i un manat de pastanagues en s'altra, i amb set cames i set dents, que representaven ses set setmanes de Corema. Es primer dia de Corema penjaven aquella Jaia dins sa cuina o menjador, i cada diumenge li taiaven una cama de ses set que tenia, fins que es Dissabte Sant romania sense cap cama i arraconaven amb gran lulea es bigalot que quedava; però a mitjan Corema ja li feien una operació, d'on li venia es nom que duia de serrada; i era que es dijous de sa quarta setmana, quan havien passada ja mitja Corema justa, davallaven sa jaia i la serraven p'es mig, perquè ja tenien mitja Corema abaix». El dissabte de Pasqua, retiraven o cremaven el que quedava de figura.
Lluís Fàbregues aporta algun detall més, de la Jaia Corema: damunt la falda, la jaia tenia una palangana amb verdures i peix, menjars típics de Quaresma, i explica també que l'encarregat de llevar els peus de la jaia era el pare de família. Miquel Forteza també ens recorda la tradició: «La Jaia Quaresma era una vella amb set peus corresponents a les set setmanes quaresmals. La Jaia Serrada era realment la representació del quart dijous de Quaresma, en què aquesta queda tallada en dues meitats iguals. Aquell dia solien serrar una estàtua de la Jaia Quaresma que moltes vegades tenia molt poc valor».
Diu el folklorista Joan Amades que les Jaies mallorquines «eren completament de talla, mentre que d’altres estaven disposades per a ésser vestides com una imatge o una nina. Se la vestia a tall de pagesa mallorquina, amb riques robes de seda. Hom la disposava en una mena de cadira, darrera de la qual hi havia un armariet o calaixet per a guardar els peus que hi anaven traient cada setmana, car es podien treure del tot. Damunt de la falda hom li posava bledes, ensiams i altres verdures del temps i un bacallà sec».
El pare Llompart apunta un dels objectius que expliquen el sentit de la Jaia: «La Jaia Corema en Mallorca en sus últimos tiempos jugó un papel de personaje mítico en orden a defender ante la chiquillería los derechos de la rígida cocina penitencial. Todavía he conocido payesas en cuya casa, durante la Cuaresma, la leche de oveja se vertía a los cerdos y si se cazaba un indefenso pajarillo iba a parar, no a la sobria mesa casera, sinó a las fauces del gato familiar. La Jaia Corema se convertía en un temible y vagaroso guardián. Se ponía a veces su figura junto a la percha o gàbia del tocino...».
Mn. Alcover, citant un article de Pere d'Alcàntara Penya, de L'Ignorància, de 1881, refereix la festa que es feia cada any el dijous de la quarta setmana de Quaresma; era tot un espectacle públic que tenia lloc a la ciutat de Mallorca, concretament a la plaça de Cort: «Antigament, a Ciutat, tal dia encara en feien una altra de funció més de veure a's mig de sa plaça de Cort per devertir la gent: hi posaven un cadafal, i es botxí i es mata-rates (nom popular de l'ajudant del botxí) s'hi enfilaven amb una jaia de pedaços i paia, casi tan grossa com una de bon de veres; i allà aquells dos, amb una serra de fuster, venga a serrar aquella jaia! i bones xerrocades!, fins que n'hi havia bocí, de jaia; i tothom, bones rialles i crits i siulos i marruell per llarg! I no hu vulgueu sebre, sa gentada que hi compareixia a veure serrar sa jaia, i es gust que tothom hi passava!. Ara la gent se deverteix amb altres espectacles un poc més sobrats de bossa i de consciència, desgraciadament. Encara hi ha qualque casa devers ciutat que ho conserven, an això de sa Jaia-serrada, per alegrar la gent menuda que és de lo més digne i respectable que trepitja terra».
Les figures més habituals eren de paper, cartró o fusta pintats. L’esmentat Pere d’Alcàntara Penya té un poema dedicat a la Jaia Corema, que explica, entre altres coses, el procés de fabricació de la figura:
«... farem sa jaia serrada
amb set cames i set dents.
Agafa es Diari de pressa;
da’m quatre fulls de paper,.
da'm llapis, da'm estisores
i pastes. Da-m’ho, rabent. …
ja li pint es nas i es gep,
ganivet amb sa mà dreta,
bacallà per s'altre vent,
un rosari de beata,
i es set peus i ses set dents.
(...)
De llavors cada dissabte
cada dissabte que ve
per tallar es peu a sa jaia
feim sa festa, jo i ell.
Es nin espera es dissabte
com el sant adveniment:
apareia sa candela
per cremar es peu que llev
i canta oracions llatines
com un frare de convent.
Cada peu que li ha de caure
és un aconteixement,
cada dissabte que arriba
és una alegria més.
Quan la Jaia Corema era despenjada, els joves solien fer un alè, perquè una època de privacions i de sacrificis com la Quaresma s'havia acabat; ja ho diu la cançó popular mallorquina, amb un to d'exageració irònica:
«Sa Corema ja és passada;
Mare de Déu que no torn!,
que tenc s'esquena escorxada
d'anar-me a colgar dejorn».