Tal dia com avui de 1936, a Miquel Villalonga va girar-se-li feina. D’una banda havia d’atendre les ordres de Capitania, atès que estava implicat fins el moll dels ossos en el cop d’Estat de l’endemà. D’altra, no tenia més remei que tenir cura de la mudada de Bernanos, perquè si el deixava fer era capaç de presentar-se al Grand Hotel (on la crema del provincianisme intel·lectual volia retre-li homenatge) amb pantalons blaus i calcetins blancs. I això, a parer de Villalonga, era inacceptable. Molt més que ésser un perjur de l’alçada d’un campanar.
Ètica i estètica difereixen sovint, ja ho sabem. I Villalonga, així com sabia fer un nus de corbata amb els ulls tancats, d’ètica (com tots els colpistes) n’anava coix. En fi...! Aquell 17 de juliol, Mallorca no s’esperava una pluja de sang. És cert que l’assassinat de Calvo Sotelo va ésser l’excusa adient perquè, tot just acabada la migdiada, Franco revoltés l’exèrcit d’Àfrica. Insisteixo, era una excusa. El mateix dia, Eduard VIII va ésser víctima d’un atemptat. Tanmateix, el comandament de l’exèrcit britànic no va ni sospesar la possibilitat de treure els soldats al carrer. En qualsevol cas, no deixa d’ésser significatiu que el primer telegrama de solidaritat que va arribar a Buckingham fos de Hitler.
L’any següent, després de renunciar a la Corona, Eduard, aleshores duc de Windsor, va viatjar a Berlin amb la seva dona, amiga de Von Ribbentrop, un nazi en estat pur. Encara que això són figues d’un altre paner. Allò que volia dir és que la irritabilitat social no era exclusiva d’Espanya, sinó comuna arreu d’Europa. Tanmateix, a Mallorca faltava una setmana, dies potser, perquè el crim s’ensenyorís de totes les carreteres, de tots els cementiris. A les casernes greixaven les armes, en els convents agitaven les passions més abjectes. Un matí com el d’avui, el canonge de la diòcesi de Màlaga, Andrés Coll, va oficiar a Sant Francesc un funeral en memòria de Calvo Sotelo.
L’any 1932, mossèn Coll havia estat deportat a Villa Cisneros per fer part de la Sanjurjada, se’l coneixia pel seu verb incendiari. I l’acompanyava el vicari Joan Crespí, una biografia fosca...! Els oficis religiosos eren selectius, classistes. Aquell juliol, el de 1936, venia envoltat de tragèdia. Una setmana abans, dia 11 concretament, un pont en construcció entre Lluc i Escorca, prop de Cals Reis, va passar per ull i vuit obrers foren engolits per un infern de pols i formigó. Caigueren de quinze metres, i en moriren tres: Bartomeu Cerdà, Miquel Llinàs i Miquel Palou.
Eren de Pollença, Selva i Campanet. Però els enterraren a Lluc, sense creu alçada. Quan la gent treballadora mor per un error, en els despatxos no se’n parla gaire. I si som a 1936, carpetada i prou. En un no res començaria a clivellar-se la terra, com l’estructura del pont, per encabir infinitat de cadàvers anònims. Ni tres, ni vint-i-tres, ni cent-tres...! Més, molts més. Però aquell 17 de juliol ningú amb un dit de seny ho podia preveure. «Que la vida iba en serio/ uno lo empieza a comprender más tarde», escriu Gil de Biedma.
Aquell juliol, abans que els militars i altres ens endolessin per sempre la memòria, a la Granja d’Escarp, prop de Lleida, els veïns havien acordat construir un saló de ball sobre un antic cementiri. Considerem-ho tot un símbol del moment. La mort sortia de festa. Surrealisme dalinià. Quin sarcasme!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.