L’esquerra espanyola i les restes

| Palma |

Des del punt de vista de l’interès nacional -de l’interès nacional mallorquí o illenc, vull dir, que mira pel benestar dels ciutadans d’aquesta terra i per la preservació i difusió dels trets identitaris i culturals propis-, les esquerres espanyoles sempre resten. S’ha vist a Catalunya amb l’acostament d’ERC i la CUP als postulats dels Comuns i s’ha vist a les Balears i al País Valencià amb els pactes amb Sumar. No hi hem guanyat res (continuam tan espoliats per Madrid com sempre, la depredació mediambiental avança imparable i la substitució de la identitat mallorquina per la castellanoespanyola va en augment) i hem diluït la nostra raó de ser política i els nostres objectius.

Perquè l’objectiu d’un partit polític no és treure bons resultats electorals, acumular poder i aconseguir càrrecs pels seus militants, sinó transformar la realitat. Amb els acostaments a l’antiga Esquerra Unida i a l’esquerra madrilenya suposadament transformadora, hem deixat que el nacionalisme d’esquerres arreu dels PPCC acabàs condicionat o directament en mans de federalistes espanyols que l’únic que volen és caure bé al PSOE. «Oh, és que si ens aliam amb les esquerres espanyoles -diuen alguns- som més forts i es poden fer més coses». Primer, això no és vera: a l’hora de la veritat, tant Podemos com Sumar o els Comuns sempre opten per reforçar el PSOE i l’statu quo abans que provar de fer polítiques realment d’esquerres i transformadores. I segon: les classes populars i mitjanes mallorquines, que són les que abans representava el PSM i ara representa Més, no volen ser representades només en tant que classes populars i mitjanes, sinó també en tant que mallorquines, i aliar-se amb l’esquerra espanyola ho fa impossible.

Per molt que parlin de plurilingüisme i de plurinacionalitat, ha quedat més que clar que, per a l’esquerra espanyola, el federalisme no és res més que el centralisme i el regionalisme de sempre amb una mica de purpurina pedant. I amb això no estic dient que el mallorquinisme no hagi de pactar o d’arribar a acords amb l’esquerra espanyola.

Dic que hi ha de negociar com qui negocia amb un rival (no amb un aliat inevitable), que hi ha de fer feina com qui col·labora amb un contrincant (no amb un soci fiable), que hi ha de pactar com qui pacta amb un enemic (no amb un col·lega fraternal). Tot el que no sigui enfortir una esquerra nacionalista, i protegir-la de les ingerències parasitàries de l’esquerra espanyola, és fer el joc a l’espanyolisme i al reaccionarisme estructural espanyol.

Sin comentarios

No hay ningún comentario por el momento.

Lo más visto