Fang i més fang. Cada vegada són més freqüents les pluges de fang, tot un avís. Antigament en deien pluges de sang i cadascú en feia la seva lectura a partir de referents bíblics. Totes les interpretacions tenien a veure amb el càstig diví, amb la mala consciència. Ara preferim dir-los pluges de fang, perquè certament caminem per un fangar i la consciència, si més no la col·lectiva, ja no és cosa de Déu sinó de Musk. Stalin no podia entendre com el Vaticà tenia tant de poder si no disposava d’exèrcit. Doncs bé, l’admiració que li causava la influència social del Papa no hauria estat res comparable a la que sentiria per la capacitat de convicció de la xarxa. Si els capellans de Franco necessitaven d’una bona tanda d’exercicis espirituals per a segrestar la consciència de la bona gent, el mòbil en té prou amb una o dues piulades. Però parlem de fang. No del fang caigut del cel, sinó del que surt com una torrentada dels despatxos que són ben amunt. La corrupció i la grolleria, el fang en definitiva, va de dalt a baix. Els Aldama, Koldo, Ábalos i Cerdán, han dinamitat la fama de santedat laica que ha ornat l’esquerra atès que històricament s’ha vist obligada a sobreviure en un territori hostil. El seu medaller és admirable. Des de la repressió de la Mano Negra, a la Setmana Tràgica o als Fets d’Octubre i la revolta minera d’Astúries, fins arribar a l’èpica defensa de les llibertats durant la Guerra Civil. Que no és or tot el que lluu...? Home, evident. Us recomano la lectura de San Camilo 1936, de Cela, la seva novel·la més ambiciosa. Els cretins creixen onsevulla, són com la cugula. Ho diu Cela, ho sabem nosaltres. Tanmateix, ara, de la mà del PSOE, l’esquerra acaba de traspassar línies vermelles. No sols amb la suposada facilitat d’alguns d’untar-se les mans (i de quina manera!) sinó amb la baixesa moral que evidencien els diàlegs enregistrats en els àudios. Amb el to que Ábalos i Koldo parlen de la Carlota o de l’Ariana, no ho feien ni els apatxes del Paral·lel. És força més demolidor per al votant d’esquerres aquest menyspreu a la dignitat de la dona que els sacs d’euros de les grans empreses destinats a satisfer comissions. L’escàndol dels Koldo&Cia m’ha trobat llegint Contra Franco i Falange, un llibre de David Ginard que porta el subtítol de Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948). L’historiador anomena un seguit de persones, homes i dones, que feren part dels nuclis antifeixistes a la primera postguerra, sabent que podien perdre-ho tot. I si dic tot, és tot. La família, la feina, la llibertat, els dies lluminosos i, no cal ni dir-ho, la vida. Eren idealistes, gent que no podia consentir que després dels anys republicans revertís la història. Vaig tenir la fortuna de conèixer-ne alguns. Els Gayà, Galiana, Noguera, els dos Rigo, Julià, Ferretjans, Peralta, Riera i d’altres. Tots ells tenien un tret comú, la mirada furtiva. Desconfiaven de l’entorn, sabedors que eren peces de caça. Però assumien el risc, perquè creien que l’esquerra era la garant d’un futur millor. Ni en els moments de més desànim, en veure com les democràcies europees s’avenien amb la Dictadura o que els darrers guerrillers queien a les emboscades de la Guàrdia Civil, podien imaginar-se que les generacions futures, aquelles a les quals confiarien el llegat, empastifarien la seva memòria. Amb fang. Amb brutícia, s’entén.
Fang+Fang
Llorenç Capellà | Palma |
Mentrestant, els García Ruiz, els Zayas, els Zaforteza... continuen acumulant el patrimoni vergonyós dels pares i avis