Un costum meu és sortir de bon matí a fer una caminada. Fa un mes, travessant el Parc de Mar, fent el trajecte des del final de les Avingudes a la Seu, vaig posar esment a l’ombra que jo projectava al davant; era molt llarga, el que m’atorgava la sensació de lo important que ara era jo.
Un dia no vaig poder sortir el matí i, sense canviar l’itinerari, vaig sortir a fer la volta a mitjan horabaixa. Caminava i no veia la meva ombra allargassada al davant. Em vaig girar, l’ombra hi era, però al darrere. Vaig pensar: quina projecció més enorme deixaré als qui em seguiran.
Aquesta setmana, a punt de migdia, vaig haver d’acudir a la visita al metge i, transitant pel carrer, vaig adonar-me que el meu cos no feia ombra ni al davant ni al darrere; el sol de migdia redueix l’home a la seva dimensió exacta, ni un mil·límetre menys ni més. A quina hora serà el Judici Final? A migdia, crec. A aquesta hora el Jutge jutjarà el que vertaderament cada individu ha estat, tot el que ha estat i just el que ha estat, sense tacons ni medalles ni altres additaments. En presència de tota la història humana, el metre de la justícia final donarà a conèixer l’estatura exacta de cadascú. Cosa com aquesta esdevindrà, així imaginin, en el judici darrer.