Recomane tenebres fou editat per primer cop el 1972 i va encetar la publicació de les obres completes de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany celebram el centenari del seu naixement. Per a Estellés, la quotidianitat es mou entre la ironia i el fet més grotesc. Si hagués estat pintor, seria en José Gutiérrez Solana. Quotidianitat descarnada, sense filtres.
Al poemari La nit (1956) comença parlant de la mort, el cementeri i el taüt, i dels diners per comprar «el meu taüt». Mort i desolació que ens recorda la catàstrofe actual a València, on «els camions patinen pels camins plens de fang». Llenguatge molt bàsic, gens acurat i on també hi ha lloc per als castellanismes. Dins la mort i la desolació també hi tindrà cabuda l’erotisme, parlarà de pits i i de cuixes, i d’«un cos d’amor» que «emergeix lentament», malgrat que «la vida és una pedra rasposa», «de tanta aspror tenim els peus amargs» i «tinc l’ànima coenta». Tornam als records de València, al fang i al riu, perquè «si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang» i «no em deixes a la vora del riu de les paraules». El silenci com a metàfora de la destrucció i de l’anihilament de tot. Ens recorda com «la nit és el meu regne» on «naufrague el més elegantment que puc», perquè «he perdut el costum de les coses amables». Reconeix el mascle com a ésser despreciable, car «no cap ja més vilesa en un cos masculí», aquest cos masculí que compra llibres i llavors no arriba a final de mes. No ho oblidem, «després de certes coses s’ha de tornar a casa».
El primer llibre de les èglogues (1958) sembla tenyit d’una fatalitat shopenhaueriana: «i això és tot. Això som. Un riu a penes», «el món va a la catàstrofe», però el rostre poètic s’il·lumina quan hi ha erotisme i sexe: «soc un home feliç, dit siga castament» i compareix l’amor llegint L’Eneida. El paisatge no acompanya gaire, com ara, ens parla d’«humida tristesa entranyable de l’horta». La catàstrofe, de bell nou: «ofès, humiliat i ple de sang i fang / no podia dir res» que s’equilibra amb versos eròtico-comics: «no m’esgarres les bragues, que m’han costat vint duros».
El gran foc dels garbons (1967) és un quadre de Solana al cent per cent, format per cent- tres pseudosonets. La caça amb filats, l’amant que fa jerseis tota la setmana, la crueltat de la mort, la visió del poble, la mort del gos, la dona que alleta: « «les té plenes», diria, sospesant-les, / la sogra, amb un orgull agropecuari»; un mort, les aspiracions pel fill. Irònicament: «te’l veies créixer, parlar en castellà». Els sacrificis que es fan pels fills: «menges arròs amb bledes i una ceba crua». La befa d’un vidu que es casa, molt corrent a l’època: «hi havia un gemec de virgo apòcrif»; l’erotisme, un bisbe «boig per als infants». Bisbes, notaris i difunts, rectors i mariners. Dones nues. El pseudosonet 51 és molt irònic: «Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català en el segle / XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu», però «Foix plorarà moltíssim en saber-ho / i inútilment intentarà un sonet». El sexe: «tu em vols amb el melic damunt el teu». I el tema del país, l’exiliat. L’ofici de comare, on dona una visió gens ensucrada del naixement i de la maternitat: «tirant a bon braç, els treia sempre, / entre el pixum, la sang i els pèls, un fill». Els botiguers de la ciutat, el cementiri, una jove que ha de parir, que retrata amb aquesta delicadesa: «espatarrada, indigna, / plena de crits desesperats, de pèls, / de pets també i amenitats condignes»; un poema per a una dona estimada, «analfabeta o il·letrada», el càncer de mama, recalcant que «hi ha morts de moltes classes» i finalment, en el darrer poema, el poeta imagina la seva pròpia mort i com li agradaria ser recordat: «és el fill del forner, que feia versos» o «el net major de Nadalet». I no cal perdre la fesomia: «poseu-me les ulleres».