Aquests dies s’està celebrant a Cali, Colòmbia, la 16a Conferència de les Nacions Unides sobre la Biodiversitat. El lema proposat en aquesta ocasió és ‘Pau amb la Naturalesa’, i un dels aspectes clau per a la biodiversitat és el de l’emergència climàtica.
Crida l’atenció la poca repercussió mediàtica d’una conferència a la qual assisteixen gairebé dos-cents països; crida l’atenció, però ja no sorprèn, el poc o nul interès que susciten les COP en les sessions de control dels parlaments, en les rodes de premsa dels governs, en les tertúlies polítiques i, en general, en el carrer, en els bars i en les xarxes socials. I és que en aquestes conferències es reclama pau amb la naturalesa, mentre que la naturalesa humana està més bé per les guerres; es vol protegir i potenciar la biodiversitat, mentre que les nacions tenen tendència a blindar-se contra la diversitat ètnica i cultural; s’apel·la a la lluita contra el canvi climàtic, mentre que el clima polític local, estatal i mundial és permanentment irrespirable.
La biodiversitat té les seves conferències, les seves cimeres i els seus acords escrits en el vent dissipador, i tot, sense alterar gens ni mica el despropòsit homogeni dels poders econòmics. Mentre el clima polític mundial es va escalfant, a alguns se’ns està gelant la mala sang.