Les mates van carregades dels seus fruits de llentiscle, hi haurà menjar pels aucells tardorals i hivernals que ja han començat a arribar. En Miquel Ticolau cultiva un enorme sementer amb el seu tractor, la terra torna bruna i darrera, darrera, hi van aletejant dues dotzenes d’esplugabous. És hora prima i les ombres allargassades donen a la tramoia rural un toc d’escenari. Me passa na Caterina Capmany corrent, aviat: «No m’atur, d’aquí a mitja hora he de ser dins el cotxe cap a Ciutat!». Un codonyer amaga el groc dels fruits i un magraner mostra el vermell dels seus. Prest haurem de pensar en encendre la foganya i, amb la imatge del foc encès, pens en un vers de Henri Cole: «Sense amor una casa es condemna».
Veig n’Arnau de ca na Pastora que pega sempentes a un tronc, és dins el seu boci de Son Amadora, pareix que esbuca qualque cosa. «Que va bé?» li dic. «Idò, vaig començar a tomar, amb una falç, lo més tendre d’una figuera de moro» me diu «però quant he arribat a lo de més avall: és com una soca, no, una socota, vatuadell tu! És tan fort com es tronc d’un arbre!». Sent els lladrucs dels cans, algun plora. Pens que els cans de la casta Border Collie es van fent els senyors de les guardes d’ovelles, són animals llestos i curosos, i els pastors ho reconeixen. També direm adéu als nostres cans de bestiar? Encara record la meva fidel ‘Fosca’, que va viure més de quinze anys amb nosaltres.
Baix a la vila i pas per davant Can Prudenci. Fa un poc de serena però en Joan Prudenci és a la fresca, és dels pocs que encara gira la televisió per la finestra de cara al carrer i surt a mirar-la des de la voravia. Cansat de que li demanin: «Què mires?» S’emprenya i contesta de mala manera, en aquest cas a n’en Jordi Brusca: «I que no ho veus que mir? Lo que fan, mir, lo-que-fan! Ho has entès!». En Brusca se gira i me comenta: «Aquest tot lo dia remuga!». Quant era nin, en Brusca, sempre fugia a sa mare: «Vine aquí que te rebentaré!» sentien cridar aquella doneta. Ell, inevitablement, en la correguda, solia travelar i caure i el sen Tòfol Mascollat, que el vigilava, li enflocava: «Que t’has fet mal?» I si li responia: «No!» solia contestar: «Idò has caigut de bades!».
A la barra del cassino en Sion de Son Piqueres, que anava ben amerat, bravejava molt de ‘fer-ho’. Fins que un que anava amb ell, que era extern, li diu: «Me sents Sion? Anar de putes, pagant, és molt bo de fer, lo puta és follar-te una monja! D’això si que en podries bravejar!». Converses d’altura, d’altar fumat i missa de tres, les d’avui vespre. Record, també, que en Miquel Reguitzer un dia, en aquest mateix tasser, va sentenciar: «He boixat amb tres-centes dones. Dues-centes pagant i la resta de franc!». «No li has fet molt de cas!» me va fer veure en Toni Bras, el dia que en Reguitzer ho va dir. «Jo faig cas a qui vull» li vaig dir «i aquest no el se mereix! I ja està dit tot!».
Algú de la rotlada s’enyora de com eren els cafès d’abans als petits pobles com el nostre. Plens de gent, de taulades que jugaven a cartes, a escambrí, a tutti, a escacs, vells que pontificaven i fumaven en pipa, amb mesa de billar, fum del tabac... «Record molt bé al sen Pífol i al vicari Corbella jugant a caramboles, se provaven sa paciència un a s’altre, ara s’ho miraven d’aquí, i d’allà, i... a la fi emprenyat d’esperar el vicari deia: ‘Això haurà de mester suor de caminers!’ I en Pífol sense mirar-lo, però parant atenció a com estaven les bolles, responia: ‘Tothom ha de fer lo que sap fer, cuando no, ha de fer nosa!’. Al vicari Corbella li havien posat de mal nom ¡Botador’, perquè un dia de missa major varen veure que el confessor, que era ell, pegava un bot enorme, com de jugar a piola, per damunt el confessat que estava agenollat. Succeïa que havia passat una rata per dins el confessionari. Ni més, ni pus... res... coses d’un temps. I ara, mirau, som una única taula en tot el cafè i no jugam ni a truc!».
Torn cap a ca nostra, de cada pic em costa més pujar el turó. Quan rod la clau per entrar, em venen al cap un versos d’en Gabriel Florit, ‘Sabateret’, de Sineu, al cel sia: «No hi ha res més trist / que un riu sec, / que un pou eixut, / que un nin perdut / que no sap el seu nom, / que un país perdut / que no sap el seu nom». Au! A colgar-se falta gent!