Fa vent de gregal, fresc, després de la calor dels altres dies, això juntament amb les plogudes degudes a una Depressió Aïllada en Nivells Alts (una DANA diuen ara, abans una ‘Gota Freda’, que a mi m’agradava més, trobava molt més poètica aquesta denominació), això, dic, ha fet que els arbres i les mates responguin tot d’una, anaven coll mort i han reviscolat; fins i tot algunes esparregueres han tret espàrecs! Dues maleïdes tórtores damunt l’antena de televisió no aturen, tot lo dia cantant, o passant el seu rosari, repetit i avorrit.
Passaren les festes. Molts d’actes, molt bé, massa dies, però no han vengut torroneres que duien unes barretes de torró fluix de cacauet que s’aferrava per les dents. Hi hagué una revetlla clandestina, ja que una votació popular havia sentenciat que no es farien focs artificials, i alguns no no ho poden pair... Els dimonis rabiosos sortiren a assajar sa barrota, sa llandera i ses ‘escorretjades’ a la jovenea qui, en un acte de masoquisme col·lectiu, els incita i els provoca que els peguin. Cosa curiosa aquesta de la devoció popular pel dimoni, que se mostra en tota la seva grandesa per Sant Antoni, quan el sant roman estàtic, silent, avorrit, mentre el dimoni, o els dimonis, són les figures etèries, actives i ballarines.
Feim una volta pel camí de Ses Casetes i a l’esquerra es dibuixa l’edifici de la residència per persones majors: «Allò és un ‘muridero’», comenta na Maria Sanfaina. «M’estim més ser a ca nostra encara que em maltracti la ‘panchita’ que em guarda, i me digui ‘mi amor, mi amor...» En Toni Gordall passeja un ca. «Com va s’estiu?» Li deman. «I bé, els estius d’ara no són com els d’abans. En s’estiu se feia molta de feina a foravila, fins i tot els muls s’amagrien! Record mon pare que per fer es paller se posava una calça de dona pes cap i estava davall es raig de palla de sa batedora! N’hi havia que els feien ben rodons, tot un art! En canvi jo, ara, ja me veus. Saps que som jo? Un caramull d’escombros!» «Pensa tu!» El contradic: «Això són guindaines!».
La Guàrdia Civil fa voltes per la vila, en cotxe i a peu, cerca a El Chichi que, segons conten, comanà a una filla seva que pegàs a la seva dona, per no engrunar-se ell, que sabia a lo que estava exposat. «Yo no la he tocado» deia als guàrdies que sabien ben bé el que vol dir violència vicària. Per equilibrar els episodis que esbuquen la bona convivència, en Toni Marvilló, jove, passa revista als llocs zen o de budisme que hi ha per fora-vila. N’arriba a nomenar deu, alguns d’ells s’anuncien per Internet, com un d’ells a una possessió, Son Pual, on es veu que fan una meditació al celler de les cases, una altre rebatiat ‘Cielo Azul’, a un altre fan romandre la gent dins ‘tipis’, tendes d’indis, un altre és un totum-revolutum energètico-boixadero devers la possessió de Son Fortà i així...
Baix, ja tardet, a fer una xerradeta al cassino. Comentam el darrer accident, d’un fill d’en Toni de Son Podelles. «Li va costar tretze punts: set que n’hi posaren a n’es cap i sis que li llevaren des carnet de conduir. Quan el curaven els qui l’acompanyaven deien als metges: ‘No li poseu molta anestèsia que ja en du molta!’» L’infermer que el cosia era fill d’en Gori Vinenci. «Sí. Vos ne recordau d’aquell que jugava amb s’equip de la vila, d’extrem dret, de Petra? Era primel·lo però corria molt!» «Feia tanta via que passava davant a sa pilota!» comenta en Pep Praxedis amb conya. Joan Frasquinó, recentment jubilat, fa el resum de la seva nova vida de pagès: «Vaig sembrar trenta meloneres. Deu varen sobreviure, cinc varen fer flors, quatre les se menjaren els conills: he collit un meló!» «‘Miss Melones’ elegien a Vilafranca un temps per la fira!» postil·la en Xec de Son Llosques.
Fosca negra me’n vaig cap al turó. No me top amb ningú. Molta gent ha tret les bosses d’envasos, avui és dilluns. Per una persiana sent el gemecs amorosos d’una parella de nou-vinguts. Avui la lluna és plena. I grossa.