De vegades, els títols dels llibres són tan suggestius, que es podria pensar -imprudentment- que no cal llegir-ne el cos. Són títols que susciten imatges poderoses, que auguren situacions excitants, i que, en alguns casos, seria lícit considerar-los autèntics microrelats. Títols que, en si mateixos, ja mouen una torrentada de reflexions -valgui l’antítesi-. És el cas d’una de les darreres propostes del filòsof rockstar (sic) Slavoj Žižek. Es diu: Massa tard per despertar (obviaré tota referència al subtítol, perquè romp la suggestió i l’evocació, arruïna la narrativa, i converteix la reflexió en un lament o en una amenaça).
El cos -o la tripa- d’aquest assaig indaga i, a voltes, dictamina sobre la que, al capdavall, podria ser l’última i definitiva actualitat; no la que es correspondria al darrer batec de la humanitat projectada, sinó el d’aquesta humanitat que porta segles anunciant l’apocalipsi, la fi del món conegut, o, si més no, l’aniquilació del paradigma històric. Ara ja és massa tard per fer profecies, pronòstics o càlculs de probabilitats. Ja hi som.
Al marge dels textos de Žižek, a hores d’ara, sense prejudicis ni expectatives, em qued reflexionant detingudament sobre aquesta proposició: «Massa tard per despertar». Proposició que -si se’m permet una referència molt poc original, però pertinent- em recorda El dinosaure d’Augusto Monterroso.
Massa tard per despertar... ja m’està llevant la son.