Síguenos F Y T L I T R

Literatura i poder, i injustícies

| Palma |

Els arrogants, els pedants, els cínics i els altius que formen part del món de la cultura i, per tant, saben perfectament com funciona (però ho volen dissimular) tenen una cosa en comú amb els ingenus o els desinformats que no en formen part i, per tant, no saben (ni tenen cap interès) en saber com funciona: tant els uns com els altres diuen o creuen o fan veure que creuen que el món de la cultura funciona d’una manera més pura, més noble, més justa i més raonable que les altres esferes de la societat. Com si el mer contacte amb la cultura (concretament, la humanista: literària, artística, musical, cinematogràfica...) ja ens fes millors persones, ja ens eximís de cometre els errors que són comuns a l’espècie, ja ens curàs de les tares estructurals que ens defineixen com a espècie. Naturalment, el món de la cultura és ple d’escriptors i artistes tan cobdiciosos com el broker de Wall Street més afamat de doblers, és ple d’actors i de músics de vanitats tan heliocèntriques com les d’un Napoleó o les d’un Neró, i és ple d’homes i de dones que en lloc de provar d’anar a la seva i fer feina s’estimen més desmaiar-se en braços de la mesquinesa, i rebolcar-se en un fangar de rancunietes, i etcètera. ¿El món de la cultura és un món pitjor que cap altre? No, és un món tan brut (i tan net) com qualsevol altre, i qui ho negui o qui digui el contrari és perquè va particularment brut. Bé, tot això que he dit fins ara aplicat a un pla personal –pures obvietats– val també en un pla sistèmic. Si els individus que formen part del món de la cultura són igual que tots els altres, per força el món de la cultura ha de funcionar igual que els altres: per mèrits i per favors, per esforços i també per corrupció, menys per raons universals i objectives i més per raons tribals i propagandístiques. Això darrer és el que explica que el cànon literari mundial estigui ple d’escriptors que escriuen en llengües majoritàries igual de bons o més mediocres que molts escriptors que escriuen en llengües minoritzades. També és el que explica que un escriptor (en el millor dels casos notable i, en el pitjor dels casos, tòxic, primari i llepabotes) com Javier Cercas sigui entrevistat per The Paris Review i, en canvi, a un Josep Pla o a un Baltasar Porcel o a un Joan Francesc Mira els de The Paris Review no els hagin ni sentit anomenar.

Lo más visto