Arran d’una recent expedició mallorquina a Perpinyà, commemorativa de la mort del rei Sanxo, integrada per polítics i participants, he llegit algunes afirmacions que els qui estam en l’ofici estam obligats a rectificar. Resumiré els efectes principals del que ha estat dit. Resulta que el Rosselló era Occitània i els seus habitants eren occitans. En conseqüència, parlaven occità. Nunyo Sanç, el comte del Rosselló, era, doncs, occità. I el rei Sanxo, per descomptat, també. Els pobladors d’allà que recalaren a Mallorca, en un nombre no desdenyable, eren occitans. L’article salat també és una peculiaritat occitana: si era vigent a la major part de Catalunya era, simplement, causalitat o invenció d’algun pagès catalanista com mossèn Alcover. I, evidentment, qualsevol particularitat mallorquina era occitana, mai catalana. Després hi ha disquisicions més puntuals, com la referida a la bandera actual, atribuïda (quin desbarat!) al rei Sanxo.
Impugnar aquest tropell de bajanades és fàcil encara que no és possible entrar-hi en detall per falta d’espai. Però sí bo de resumir: convertir el Rosselló en Occitània és una barbaritat, un exercici colossal de frau. A l’edat mitjana ja es considerava integrat a Catalunya (a vegades com un apèndix) i així ho expressava Jaume I el 1244: «universa Catalonia a Salsis unque ad Cincham». Occitània era una altra realitat, germana, sí, però diferent. Montpeller (territori dels dominis de la Corona de Mallorca) sí que era part d’Occitània. Però el rei Sanxo, ves per on, havia iniciat negociacions per vendre el senyoriu al rei de França i només la seva mort estroncà aquesta magna operació immobiliària. Jesús, quina paradoxa! Quant a la llengua, els rossellonesos sempre han anomenat ‘català’ (perquè indubtablement ho és) a l’idioma que parlen i, amb independència del factor lingüístic, s’etiqueten com a catalans (i molts, avui, també, francesos, però mai occitans).
De tota manera l’opció occitanista sempre ha planat a Mallorca com una arma de desinformació massiva contra la catalanitat històrica. Durant segles no hi hagué cap problema a l’hora d’assumir la petja catalana després de 1229. Però la narració va ésser canviada fa mig segle per Gabriel Alomar Esteve, un arquitecte amb ínfules d’historiador (sense acreditació), en un llibre ple d’errors metodològics en el qual feia aflorar occitans per tot: fins i tot convertí els empordanesos en occitans! I ho reblà don Álvaro Santamaría, un insigne catedràtic de províncies, que decidí tirar pel camí del mig: rossellonesos i occitans eren, tots plegats, francesos meridionals. Amb el fals dni que els atorgà es tractava d’amagar la filiació catalana dels primers. I per aquí han tornat a aflorar els tirs. Som davant l’ocultació sistemàtica del vincle català de la història de Mallorca. Res pus. I ara algun portantveus, segurament entès en la seva matèria però no en Història (escrits canten) s’ha dedicat a potenciar el desvari. En realitat, ja fa temps que ho fa.
El problema del desficaci és la incidència sobre el públic. No podem descartar que quan parlam de fa set segles el lector tengui pocs o inadequats instruments per calibrar allò que pugui ésser una trivialitat o una mentida disfressada de competència erudita. O una impostura historiogràfica que exigeix la refutació. És cert tot això que ha estat dit del rei Sanxo i Occitània? No, no és cert. Tot està als llibres, als documents, en les cròniques, en l’arqueologia i en la vida del present (almenys hi ha estat fins fa quatre dies). La història dels reis de Mallorca no va acabar bé i n’hi ha que set-cents anys després no hi poden donar passada. Tanmateix no està escrit que la història acabi bé. Justament quan aquesta història és contada de segons quina manera és quan una bona part dels lectors poden quedar en indefensió intel·lectual. I també els polítics confiats.