Gràcies pel poble on vaig néixer i per l'època en la que vaig créixer. Al tombant de la primera meitat del segle XX era encara possible que els nins ens eduquéssim molt abans d'ingressar a l'escola; el meu primer llibre de literatura no fou un manual ni s'estudià a l'aula ni el mestre era de carrera; la primera classe la vaig rebre vora la xemeneia una vetlada d'hivern, el mestre va ser el meu pare i la lliçó es titulava L'abat de la Real, la rondalla mallorquina. I vaig rebre la meva primera lliçó de música d'una cadernera que sovint visitava el corral de casa i els colors que vestia m'impartiren la primera classe de pintura. Temps aquell que feia possible als infants jugar a bolles al carrer, contemplar titelles, venerar els padrins i amb ells resar avemaries, empassolar-te ametllons i no haver de donar explicacions a ningú per ser feliç sense haver de pagar res.
Època privilegiada la que als al·lotells de part forana oferí el gust de sembrar cols, arrabassar siurons, parar lloves, cercar caragols i engreixar el porc matancer. Moriré encantat d'haver nascut a una illa i tenir com germanes bessones la llum més nítida i la mar més blava, d'estar convençut que la vila era el pern del món, d'haver cregut que millor seria no haver de créixer per poder mantenir sempre el cor de nin.