Espanya té les llenties, i nosaltres, els catalans, tenim el cuixot, les llonganisses, la botifarra, el camallot cuit i les sobrassades. Això fa estona que ho saben els governants de la capital imperial: des del segle XVII fins ara. Felip V i tots els Borbons en primer lloc, però també els dictadors Primo de Rivera i Franco Bahamonde. I, per descomptat, tots els demòcrates hipòcrites com Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar i, ara mateix, Pedro Sánchez. Aquest últim ens acaba d'oferir un plat de llenties a canvi dels nostres insubstituïbles i estimats, i nostres-nostres-nostres més que nostres, Països Catalans. I ho ha fet sense empegueir-se gens. Per començar està disposat a proporcionar les seves lleguminoses perquè Salvador Illa sigui investit president de la Generalitat de Catalunya. No vol que Carles Puigdemont s'acosti a la terra on va néixer i créixer. Quanta barra! Pedro Sánchez està a la dreta de Vox. No és un demòcrata i no ho ha estat mai. Es pensa ser l'amo del ‘cortijo'. Quin bergant! Ens tracta com si fóssim els seus vassalls i captius. Son pare i sa mare l'haurien de fer tornar a ca seva per aprendre a comportar-se en societat i en públic.
A mi m'agraden les llenties. Però no com a moneda de canvi. De petit en vaig menjar moltes vegades, i les trobava bones. Però ara, quan sé que ens les donen perquè nosaltres els hi entreguem, com a contrapartida, la xulla i els botifarrons, les he avorrit. És molt trist un home dominat per un altre. Poques coses hi ha més difícils de pair que les humiliacions, però els catalans n'hem hagut de digerir llenties massa sovint. No entenc com no ens hem aixecat de la taula mil vegades. Fins i tot els nostres servidors botiflers i gonelles, com Prohens, Le Senne i Galmés ens en obliguen a menjar-ne a diari. Qualsevol dia tota aquesta gentussa s'haurà d'empassar els nostres vòmits. Visca les Roges del Molinar!