Que sí, que vàrem tenir un president del Govern balear del Partit Popular que ara és independentista!». La meva companya no s'ho podia creure. Li vaig ensenyar la foto del diari on Cristòfol Soler s'encarava amb un dels feixistes espanyols que havien insultat, escopit i romput la paradeta a ell i els altres membres de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca que pregonaven les bondats d'una Mallorca independent estelada en mà. Com es passa de ser el president de les Illes Balears sota les sigles d'un partit conservador nacionalista espanyol a un activista que predica que hem de partir d'Espanya? Què havia empès aquesta metamorfosi separatista? La traïció dels seus que el substituïren per en Jaume Palauet de can Nóos? Què varen veure que Cañellas no s'havia ensumat en nomenar-lo conseller d'Hisenda i, posteriorment, el seu successor? Va ser Aznar tot sol qui accionà la guillotina? Hi va tenir res a veure la llengua? (això darrer és un espòiler).
Inquer, nascut al si d'una família conservadora i envoltat pel franquisme. Estudiant d'economia a una universitat conservadora. Economista llicenciat en dret que entra a Coalició Popular, es converteix en conseller del Govern balear del PP i, finalment, en el seu president. Una persona així no pot acabar sent independentista sense que hi hagi una explicació lògica. Què havia viscut presidint el Govern? Va embogir o quan estava equivocat era abans? El motor que va empènyer Soler a l'altre costat va ser la rancúnia per haver estat destituït? Hi va haver més d'una raó?
Empès per totes aquestes preguntes, vaig contactar amb ell un diumenge de fa un parell d'anys. Parlàrem per telèfon més d'una hora i contestà totes les meves preguntes sense cap mena de reserva. Una història on, ara i adés, sortien personatges com Aznar, Pujol, Boyer, Felipe, Cañellas... Al final tenia les meves respostes, però la incògnita de si mai ho arribaria a explicar públicament. Aquesta darrera incògnita també l'ha resolta: aquest dijous al teatre d'Artà resoldrà tots aquests dubtes i en seré l'interlocutor. Us avanç una frase de Soler que ho resumeix una mica tot: «Per saber si el cel existeix, m'hauré de morir. Però sé que d'infern n'hi ha perquè hi he estat».