L'actual règim democràtic i la superació del franquisme es va fer al crit de «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia». Avui sembla que això de l'amnistia és una abominació, la llibertat és selectiva i l'autonomia relativa. La política, que és el noble art de resoldre els problemes de la gent, lluny de cercar solucions a les demandes de la ciutadania, s'ha instal·lat en el conflicte com a principal argument de la seva raó de ser.
L'Estat de dret es fonamenta en la llei, però la llei ha de ser justa i no un element de persecució de la dissidència política o de les minories nacionals existents, encara que no es vulguin reconèixer. El problema català existeix i no és una qüestió puntual sinó estructural de la política espanyola. Amb amnistia o sense, hi ha un poble que se sent nació i cerca el seu encaix polític, dins Espanya si és possible o fora d'ella si no ho és. Espanya ha de decidir si atén la demanda nacional catalana o si s'hi oposa, l'statu quo actual no es sostenible per molt de temps. L'esquerra sembla que ha optat per cercar aquest encaix amb un pacte complex que abordi les principals qüestions, si més no, a curt termini. La dreta, en la seva pugna amb l'esquerra, manté el discurs de la crispació que abona la via de l'enfrontament i la repressió per anular la reivindicació catalana, la qual cosa aboca el catalanisme a la independència com a única alternativa de supervivència futura.
Els poders interns de l'Estat s'han sentit forts en l'aplicació de mesures dràstiques contra les persones i les institucions que no han acatat la seva particular interpretació de la legalitat vigent. A curt termini sembla que se n'han sortit, desactivant i dividint l'enemic. Espanya davant el món i l'opinió pública ha restablert l'ordre intern i la cosa no ha passat a majors esdevenint un problema internacional. Però no ens enganyem, si l'esquerra no arregla el tema de la plurinacionalitat de l'Estat i la dreta s'hi avé, és qüestió de temps que rebroti el procés d'independència de Catalunya i, aquest cop, amb la convicció que no hi ha retorn a la solució autonòmica. La convulsió del nacionalisme espanyol amb els nacionalismes perifèrics ens abocaria a una situació políticament insostenible on tot els escenaris estarien oberts.