Acab de tirar al contenidor blau la darrera enciclopèdia. Amb pesar, amb resistència i -per què no dir-ho?- amb nostàlgia. Són milers i milers de consultes les que hi vaig fer durant molts d'anys, abans de la irrupció bàrbara d'internet. I de res no ha servit intentar col·locar-la a llibreters de vell, a Deixalles o a algú encara més nostàlgic que jo.
Ara m'estic plantejant fer el mateix amb els diccionaris, però per un motiu ben diferent. De fet, m'estic plantejant desinstal·lar també els que tenc al meu ordinador i a l'smartphone. I és que la semàntica ja no és com abans. Temps enrere, quan hom volia precisar el significat de un mot, anava a un bon diccionari i coneixia tot el seu abast, incloent-hi sentits figurats, matisos poètics i altres particularitats. Actualment, els diccionaris fan aigua de tanta semàntica líquida que corre ençà i enllà; actualment, els diccionaris fan els tres alens de tant concepte volàtil que s'expandeix pertot arreu. I no es tracta del normal i natural canvi semàntic, que diuen els lingüistes; ni molt menys d'allò que ja deia Heràclit: «L'únic constant és el canvi». No, avui els mots són penells que només indiquen el propi vent de cadascú.
I si no, que algú em digui què vol dir, per exemple, terrorisme o genocidi. Encara que el súmmum de la insignificança és la de mots com democràcia o llibertat. No necessit diccionaris, només silenci.