Aquests dies els nostres cementeris estan ben animats. Hi ha un constant moviment, però no hi ha corredisses; hi ha una remor de veus, però no hi ha alarits; adesiara hi ha una emoció suspesa, però no hi ha turment. Hi ha mort, però, en la majoria de casos, respon a acabaments naturals, un final al final. I tot, tan ple de flors que algú diria que fa goig.
Cosa molt diferent és el carner de Gaza. L'activitat és agitació, es fa difícil quantificar si l'estrèpit de les bombes és més intens que el bram dels ferits; allà el món emocional és una barreja de ràbia i dol, i la mort no és un final, sinó una interrupció al principi de la vida, una interrupció definitiva que deixa sense final, sense completar la vida. I tot, tan ple de necessitats: aigua, medicines, aliments... que algú diria que la consciència de qui ho provoca i ho consent és com un card assecat.
Aquests dies els cementeris són autèntics jardins on el repòs metafòric conviu amb la serenitat d'una certa enyorança. Res a veure amb la fossa comuna d'una presó amb vistes al Mediterrani, però sense sortida a la mar, com és Gaza. Aquests dies, en els nostres cementeris, potser més d'un reflexioni sobre transcendència o sobre la fugacitat de la vida, mentre que a la fossana de Gaza l'única reflexió possible és sobre la incorregible indignitat humana.