L'Azerbaidjan ha recuperat l'Alt Karabakh. Els entusiastes de la integritat territorial dels Estats ho celebren. No els fa res que les tres quartes parts dels ciutadans siguin armenis. O ho eren, perquè l'èxode post-derrota té dimensions de neteja ètnica. N'hi ha que fins i tot sostenen que l'antiquíssima i infortunada nació armènia no existia fins fa trenta anys; fins al dia que es proclamà independent, de manera unilateral (i inconstitucional), i en l'estricte límit de les fronteres de la ex-república soviètica.
Impossible repassar aquí la història política del Caucas. Record una protesta formal de Turquia contra el Parlament de les Illes Balears perquè en diguérem «genocidi» de la massacre d'armenis de fa 100 anys. Miquel À. Llauger escollí el terme precís per definir l'assassinat de més d'un milió de persones... per ser armènies. Però, en la guerra, la brutalitat va arreu: també la població àzeri (turcs) ho ha patit, clar.
Neguem-nos a acceptar que l'única sortida sigui la victòria bèl·lica i la neteja ètnica d'uns o altres, tot i que sabem que són a la gènesi, i en la consolidació, de tants i tants d'Estats: les deportacions massives foren claus en l'èxit de la romanització; la colonització migratòria, una estratègia de tots els imperis. Tampoc té sentit sacralitzar els Estats actuals, amb menyspreu de la voluntat de la població que hi viu. La solució és complexa i ha de passar pel respecte a les minories. Ni tan sols el dret a l'autodeterminació ho resol tot, però aporta una profunda legitimació democràtica, per això el proclama, impotent, l'article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.
Mentre els conflictes identitaris, que sovint embolcallen motius miserables, provoquen mort i desolació, per aquí hi ha qui revifa nostàlgies imperials anacròniques, reivindicant com a herois de la Pàtria els malaurats defensors de les colònies espanyoles: els últimos de Filipinas, els trofeus de Weyler contra els cubans, els joves massacrats a L'Al-Aaiun i el Rif.
I a la terra que havia de regalimar llet i mel, s'hi vessen rius de sang, la d'uns pobles que pensen que, per poder viure-hi, s'han de matar. Les polítiques per a la pau justa, els seus valedors, necessiten reforços.