Es parla, enmig del carrer, d'arrabassar arbres. Sobretot ametlers morts. Però també figueres. «Els ametlers, pareix mentida» és n'Andreu de Papauva «però, quan els estires amb el tractor, vénen, amb un bon pa de terra, en canvi ses figueres se resisteixen, tenen ses arrels escampades i una rel mestra, com un ganivet, costa, i això que sa llenya de sa figuera és fluixa i no serveix per fer foc». «A no ser a qualque fogueró devers Sant Antoni», puntualitza en Miquel Crosta «on una bona arrel crema i fa espires». «S'acaba el nostre paisatge de sempre». «Pensa! El canviarem, ara amb oliveres, vinya i garrovers la cosa serà un poc diferent». «Pensau» els dic «amb lo que va passar quan sa fil·loxera destruí totes ses vinyes de Mallorca! Hagué de néixer un paisatge nou».
Veig aigua que raja pel carrer i li deman a n'en Tomeu Caiolí d'on vé. Sense dir res m'agafa de la mà i me du al cap de cantó, m'assenyala el terrat dels francesos: «Maria Juana!». Efectivament, tres enormes cossiols de ‘maria' guaiten per damunt l'arrambador. «Sa gent s'ha d'entretenir de qualque manera» li dic. «Vaja!» Diu ell «si fos per sembrar bledes ho trob normal gastar aigo, però per sa droga... que vols que te digui? N'has fumada mai tu?» me demana. «Ves!» li dic «quan era jove!» «Idò t'hauràs de confessar». «Jo» me diu «quan mos feien anar a confessar, de jovenets, ho tenia ben estudiat, li contava a n'es capellà: un pecat mortal, un de venial i una senalletada de mentides. I sempre me va anar bé. En vaig sortir amb tres avemaries i un pare-nostro. Sempre cercava anar amb Don Simó a confessar-me, perquè s'adormia quan li contaves els pecats». Record molt Don Simó, era el capellà més ‘liberal'. Jo era nin i el vaig veure un dia que arribava a un bocí de terra, que era seu, amb sotana. Just sullanes se va llevar sa sotana i davall anava vestit com un homo normal, amb calçons i camisa. Agafà un xorrac i pegà un bot damunt una perera i començà a xorracar branques... vaig quedar astorat!
Toquen campanes de mort. Surt la gent a demanar qui és? De damunt un balcó na Joana Mistenga diu: «És l'amo en Bernat des Coster!» «En Toni des Coster, es seu fill, no anirà a n'es funeral!», diu en Cosme Monjo. «Perquè?» deman «és son pare!». «Idò t'ho diré: se va estravenir que en Toni, fent marxa enrere després d'haver-lo anat a veure, l'hi atropellà es seu moixet i se va emprenyar tant l'homo que el va deixar sense herència, només sa llegítima. No se tornaren a xerrar pus».
Faig coa al forn. Davant jo en Guillem Puntí, de s'Arraval. «Guiem com va?» «No molt bé Climent. A sa dona demà li han de passar es tubo». Això volia dir que li havien de fer una colonoscòpia. «No serà res!» Dic. «Ahir mateix encara me va dir me n'afluix, i no ho deia mai! Quan entrava a n'es galliner, es gall de llavor li feia ‘frente'. I me va dir: me n'afluix, no hi vull entrar». «Saps què?» Vaig dir «Jo te faré sa manicura! I amb ses estisores de podar li vaig tallar els dos esperons a n'es gallet aquell valent; va quedar com acoquinat, empardalat, però te puc assegurar que va aprendre sa lliçó: l'amo és l'amo, per beneit que sigui!»
Faig la xerradeta, prenent un cafetó, amb en Francesc d'Alpenca, el nostre poeta. Havia escrit i n'estava orgullós un llibre de poemes que havia titulat: Merlot. Un dels seus enemics li va dir, un dia que se'l trobà per Ciutat: «M'han dit que has escrit un llibre que se diu ‘Bossot'». Resposta: «Encara, que jo sapi, no he escrit res sobre tu!» Poeta, però amb sentit de l'humor. En Joan Brossa no ho hagués fet millor.
Retorn a ca nostra. La costa es de cada any més mala de pujar. «Tornam vells i mos pansim» li dic a madò Miquela Briuxona. Però és l'estiu! Quan obr la porta em ve al cap aquell trosset d'Il·luminacions d'Arthur Rimbaud: «Ell és l'afecte i el present, / perquè obrí ca seva a l'hivern escumós i a la remor de l'estiu».