Breus comentaris (extra)esportius sobre el Mundial de Futbol que s'ha clos a les antípodes, a part del tradicional aprofitament del poder monàrquic dels èxits de les súbdites i del gest de poder (aquesta és la clau) del president de la (reial) Federació de Futbol agredint públicament una jugadora. Més enllà d'aquestes misèries, mereix ser escampat i aplaudit els gest dels governs neozelandès i australià negant-li al president de la FIFA, Gianni Infantino, els privilegis d'una caravana policial, escorta pública (afegida a la privada que li paga la institució) i facilitació dels trasllats atorgant-li preeminència en el trànsit de les ciutats on se jugaven partits. Sobre aquesta petició, que la FIFA veu habitual perquè sol·licita i obté regularment tractament vip per als seus dirigents durant les competicions que organitza, així com durant les visites que els seus dirigents fan a qualsevol país (privilegis que se sumen als igualment habituals, i del tot excessius, avantatges fiscals que sempre exigeixen i obtenen), el govern neozelandès divulgà públicament: «La policia de Nova Zelanda va rebre una sol·licitud, que va ser rebutjada després d'avaluar-la amb els procediments operatius estàndard. Aquesta és una qüestió operativa i no farem més comentaris». Paral·lelament, el governs dels estats australians de Queensland, Victòria i Nova Gal·les del Sud comunicaren públicament que rebutjaven la sol·licitud d'acompanyar i escortar a Infantino i d'altres dirigents de la FIFA perquè això suposaria un «impacte innecessari en la comunitat», tot recordant que al seu país «la prestació d'una escorta policial se reserva generalment a dignataris i caps d'estat estrangers».
A veure si les administracions hispàniques, en tots els nivells, en prenen nota, perquè aquí la tradició és la contrària: barra lliure fiscal permanent per al «furbo» professional, transvasament incessant de diners públics de les diverses administracions cap als clubs professionals, que no deixen de ser empreses privades, i rendició de tots els serveis municipals els dies de competició, des del pagament amb diners públics de gran part de les despeses que suposa cada partit fins la treva de les normes d'aparcament.