N'hi ha que diuen que la seva és una rialla de conill, altres la troben histèrica, fins i tot n'hi ha que la veuen truculenta. Perquè, de què se'n riu Margalida Prohens? De continuar l'honorable nòmina de presidents com Jaume Matas o José Ramón Bauzá? O d'haver pactat alegrement amb un partit negacionista i intolerant?
Hi ha situacions en les quals la rialla, almenys la que es manifesta públicament, no és l'expressió més adequada. És legítima la satisfacció per haver estat elegida, però aquesta satisfacció hauria d'anar acompanyada de tot el pes de la responsabilitat que contreu, i cap responsabilitat important hauria de provocar rialles.
Potser la seva sigui una rialla incontrolada o truculenta, però jo crec que, principalment, respon a una gran emotivitat. Emotivitat no vol dir sensibilitat. I perquè la crec emotiva, li augur que arribarà el moment de plorar. Plorarà senyora Prohens, miri a quina hora li ho dic. El mal és que ho farà per vostè, no pels danys o els errors de la seva gestió. Qui no plorarà mai –per favor, què és això de plorar quan es pot donar un cop– són els de Vox. I és que, contràriament a vostè, Margalida, la ultradreta només coneix una emotivitat: la de la seva pàtria; una pàtria madrastra que ho exigeix tot sense donar a canvi altra cosa que recompenses metafísiques o il·lusòries.