Tots els que hagin vist el titular, a un diari digital, hauran patit un instant de dubte i alguns més per repensar-s'ho: «Iker Jiménez, ministre de Ciència», i s'hauran mantingut inquiets malgrat llegir l'article, perquè incloïa un argument incontestable: «Si un torero pot ser conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, ¿per què un venedor de motos (sic) del més enllà no pot ser ministre de Ciència en un Govern de Feijóo?». L'article critica el rumb que està agafant l'actualitat post i alhora preelectoral, però com diria el protagonista de la (grotesca, esperem) previsió, no podem descartar que aquesta teoria sigui falsa. La sola previsió que un tipus que flirteja amb els negacionistes de l'Holocaust, que difon informacions aberrants dient que el govern ens intoxica amb els deixants químics dels avions, que pontifica sobre la Intel·ligència Artificial sense tenir-ne ni idea i explica que als nins desapareguts en la selva colombiana no els trobaven perquè estaven «en una altra dimensió» (la darrera barbaritat que ha amollat) pogués ser ministre posa els pèls de punta, però tal com està el panorama, i com repeteix el personatge... no podem descartar que aquesta teoria sigui falsa!
La conjectura seria una mena de cim, o de tocar fons, del valor del llenguatge polític. La qüestió no és si la cosa estaria bé o malament, que això és posterior, sinó de la negació del coneixement que significaria. Com si el socialista Jaume Collboni hagués dit abans de les eleccions: «Qui guanya, guanya. I qui guanya ha de fer possible i viable el govern que plantegi, i el que perdi se'n va a l'oposició», o si el comú Jordi Martí hagués anunciat: «En cap cas participarem en un acord que impliqui el PP. Amb el PP, ni a la cantonada». No dic que estigui bé ni malament ni cal fer cap altra valoració, sinó d'una qüestió prèvia, perquè vivim en la societat del coneixement, no? Però deu fallar alguna cosa si tant és dir una cosa com la contrària, i per això els lemes clàssics de la política («És l'economia, estúpid!», «Yes, we can», «Proletaris de tots els països, uniu-vos!», «No taxation without representation») s'esvaeixen i van donant pas a un «Que us bombin a tots!» que ha vingut per quedar-se.