A les sis i mitja de l'horabaixa d'un dia de la setmana, els cinc companys de sempre continuam reunint-nos al cafè de la cantonada. La trobada no té altre objectiu que passar una estona plegats, ara un glop de tres caires, suara un de gin xoriguer. Com sempre. Ja se sap, a partir d'una certa edat, les rutines són més benvingudes que les sorpreses. Deu ser aposta que una reunió nostra s'assembla tant a una altra.
Darrerament, les rutines no sol afecten al lloc de l'encontre, a l'horari i a les copes que xuclam. Han afectat, amb força quasi dràstica, als termes del nostre vocabulari, i això que tots els de la comparsa pretenem de conèixer la riquesa lèxica del Diccionari vermell. El fet és que els del grup anam reduint acceleradament l'ús dels nostres vocables. A les trobades del darrer any, pràcticament ens limitàrem a aquests tres: què, metges, nets. Són pocs termes, però ens retraten perfectament. El «què?», pronunciat sempre com interrogant, indica la nostra sordesa manifesta; no hi ha afirmació d'un, que no provoqui un «què?» a altres que no han entès res del que es deia. Els «vaig de metges» indica el pelegrinatge reiteratiu que tots tributam al PAC de la barriada. I «he d'anar a cercar els nets» indica el rol més obvi que s'ha assignat als padrins actuals.