Insubmís, rebel, indòmit, agnòstic, il·lús, sentimental, promiscu i, fins i tot, eixorc o lesbiana eren només alguns dels qualificatius, irònics o no tant, que Antoni Serra es donava a si mateix. No sempre les provocacions provocaven algun efecte en les societats light de la ‘terra inexistent'. Tant se val, l'important de tota provocació és la vocació: la crida, el convit a sortir de la uniformitat, la passivitat i el conformisme.
Amb tot, hi ha un qualificatiu que va utilitzar sovint gairebé com un sobrenom: ‘vell malsofrit'. L'expressió ‘vell malsofrit' sol funcionar com un epítet de caracterització prejudiciosa segons el qual tots els vells serien malsoferts. Tanmateix, Antoni Serra pren el tòpic per transformar-lo en una arma llancívola contra les contrarietats d'un món sense remei, però sobretot contra la resignació. La malsofridura com a desvetlladora del que rau sota la terra baixa.
Perquè, si hi ha inconsciències, frivolitats i banalitats davant els desastres del món, també hi ha rebel·lies o resistències que es viuen amb una estranya joia o amb una esperança insulsa i vaporosa. Per això, el malsofrit posa la veu i el rostre, no per canviar res –ni per remei– sinó per remoure el pou tranquil·litzador. Que aquesta malsofridura d'Antoni Serra no s'esvaeixi fins que sorgeixin joves malsofrits.