Des del punt de vista artísticocreatiu, no hi ha res que s'esgoti. Per molts bodegons que s'hagin pintat, sempre se'n podran pintar més i es veuran nous en relació als bodegons del passat. Per moltes novel·les que s'hagin escrit, sempre se'n podran escriure més i seran diferents de les seves predecessores. Per moltes històries que s'hagin filmat, cantat i escrit sobre el desig, sobre l'amor o sobre la mort, sempre es podran fer més pel·lícules i compondre més cançons i escriure més poemes i més relats sobre el desig i l'amor i la mort. Òbviament, d'aquesta inexhauribilitat dels gèneres, les formes i els temes de l'art i de la creativitat ens en dona prova, no el futur, que no coneixem, sinó el passat, que és un pou meravellosament sense fons de riqueses, diferències, provatures, temptatives i aventures estètiques i culturals.
Pensava en tot això l'altre dia mentre passejava per les sales del CaixaForum de Palma i contemplava el parell de centenars d'obres que formen l'exposició La imatge humana, organitzada i produïda entre la Fundació La Caixa i el British Museum. A priori, podria semblar que una exposició sobre la representació de la figura humana hauria de ser limitada, reiterativa, monòtona. Naturalment, no tan sols no és res d'això sinó que la impressió amb què l'espectador surt de veure l'exposició és que la varietat i la creativitat humanes són tan immenses que, d'exposicions semblants, se'n podrien fer centenars, milers de diferents. Vista a través del prisma de com ens hem representat a nosaltres mateixos, la història de la humanitat es revela més que mai com un mostrari sense fi, colossalment inventiu, de colors, de formes, d'ètiques, de timbres existencials, de temporalitats marcadíssimes, de cultures singulars, de cosmovisions úniques.
Veure, en un espai reduït i concentrat, la solemnitat ennoblidora de l'estatuària grega i romana al costat de les màscares alhora lúgubres i festives dels mexicans, veure el primer crani barroerament i alhora meravellosament modelat del qual tenim notícia a tocar de la severitat estilitzada dels antics egipcis, veure la sumptuositat pictòrica del barroc europeu convivint amb la força densament totèmica de les escultures africanes, i amb la fúria sedimentada d'un rostre de Frank Auerbach i amb la desesperació i el dolor antibel·licistes d'un Otto Dix, és una escola d'humanitat, una lliçó hipnòtica i tonificant sobre la diversitat que ens defineix.