Totes i cada una de les esferes de la societat i de la vida estan travessades pel cinisme, per la corrupció, per la hipocresia, per la cobdícia, per la mentida, per les jerarquies no fonamentades o injustes, pels abusos de poder, per la beneitura, per la violència real o simbòlica, per les il·legalitats, per les trampes ètiques... El problema amb el futbol, més ben dit amb el món de l'esport de masses en general, és que sovint van acompanyats d'una fanfàrria pseudohumanista, d'una retòrica grandiloqüent tan carregada de moral barata, d'una èpica tan cofoia, presumida i ostentosa, que la diferència entre el que se'n diu –el discurs oficial i publicitari– i el que és –la realitat– és tan flagrant que resulta intolerable. És el que està passant amb l'imminent Mundial de futbol de Qatar, que ja s'inaugura aquest diumenge i que, des que es va anunciar l'any 2010, ha acumulat tantes aberracions que ha fet rebentar totes les costures.
Una investigació de The Guardian ha revelat que més de 6.500 treballadors han mort durant la construcció dels vuit estadis que acolliran la competició. Aquesta xifra és només la punta de l'iceberg: si hi ha hagut 6.500 morts per accidents o per cops de calor brutals o per malalties no tractades o per mala alimentació o per pur esgotament, això vol dir que hi ha hagut centenars de milers de treballadors que, si bé han sobreviscut, han fet feina explotats i sense que se'ls respectàs cap dret laboral, en unes condicions infernals, allotjant-se en caus que molts no hi entaforaríem ni els nostres pitjors enemics. Tot això ha estat una sorpresa? És clar que no.
Des que es va anunciar que la família al-Thani havia subornat els membres de la FIFA per celebrar el Mundial en un país on les dones són considerades de segona, on els homosexuals són perseguits i on l'esclavitud (ja ens entenem) està permesa, tothom sabia que la cosa aniria així. Passa que les aberracions han estat tantes i tan evidents que ara toca escandalitzar-nos una mica. Tot plegat confirma que moltes de les barbaritats que embruten el món i el fan malbé comencen amb un selecte grup de rics repartint-se un pastís que no els hauria de pertànyer. Confirma també que, per als que tenim la sort de viure en societats benestants, el problema real no és que hi hagi explotació, injustícia i abús, sinó que n'hi hagi massa i ens impedeixi a nosaltres de continuar dissimulant.