Sovint les institucions, les organitzacions i l'opinió pública no volen o no gosen encarar-se amb allò que resulta evident o demostrat. Bombolla immobiliària, gentrificació, saturació turística... O aspectes molt més transcendentals com els desequilibris de la globalització, les crisis climàtica i migratòria o la creixent transhumanització sense control.
Fa cent quaranta anys Henrik Ibsen ja plantejava una situació anàloga a Un enemic del poble. En efecte, enemic era i és qui denuncia una realitat perillosa que afecta els interessos col·lectius. Enemic de l'economia, de la creació de treball, del benestar social...
Amb tot, Ibsen, en el marc d'aquesta situació en què tots tanquen els ulls a la realitat, critica amb contundència la democràcia de partits i el populisme dels líders d'opinió, i advoca pel govern d'una aristocràcia intel·lectual que presumeix estàlvia de corrupcions i arbitrarietats.
La democràcia, la que dona el mateix sufragi al més beneit i al més savi, al més manipulable i al més insubornable, sempre serà preferible al govern dels salvadors o al de qualsevol tipus d'elits. Però, així com en el drama d'Ibsen ningú no vol veure la contaminació del balneari, seria bo admetre obertament que la democràcia actual és un balneari endèmicament contaminat.