No és agradable que allò que t'entusiasma, allò que t'apassiona, allò que més t'estimes a la vida, t'ho prenguin de les mans i del cor. De l'ànima. T'ho robin. I, a sobre, se'n riguin de tu i t'humilien. No un dia ni dos ni tres, no un any o dos o tres, sinó durant segles i segles. Encara és menys agradable que qui t'ho roba sigui tan estúpid que es pensa fer-ho ‘sin que se note el cuidado'. I tant que es nota el ‘cuidado'! Quanta ignorància i quanta dolentia que hem de patir pel fet de ser injustament espanyols a la força! Només els esclaus ho són a la força, tota la resta és gent lliure. Les agressions que patim a diari ho són a la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua i, en el fons, a la nostra naturalesa. No vaig de broma: tot és qüestió de ser-ne conscient o no. Les agressions rebudes són a títol personal: és el nostre cos, el nostre esperit i les nostres persones individualitzades els i les que se senten agredits. Hom se sent agredit. Un mateix se sent menyspreat i humiliat. No és fàcil passar-ho per alt durant tants anys. Espanya, encara ara, no es cansa de violar drets fonamentals dels catalans.
Sort en tenim els catalans de ser tan tolerants i pacients. Tenim molta sort de tenir un gran sentit de l'humor que ens permet, fins i tot, fer-ne de nosaltres mateixos. Basta veure la nostra principal font d'informació i d'entreteniment, TV3, i els seus programes ben farcits de qualitat artística, periodística, d'ironia i d'enginy. Com, per exemple, ‘Polònia', ‘Alguna pregunta més', ‘Està passant' i tots els telenotícies, els documentals i tota la programació cultural. No hi ha en tot Europa cap altra televisió que se li pugui equiparar en precisió, professionalitat i lleialtat al seu país i als seus espectadors. N'hauré de parlar amb més cura i més detall en una propera ocasió.
Quina sort i quina alegria ser català. I més encara de ser-ho de Mallorca: català de Consell, de Mallorca.