La senyora X, 78 anys, petitona i rodanxona, avui baixa a la perruqueria que posaren l’any passat davall casa seva. Quan li han tintat els cabells, la deixen una estoneta perquè el tint faci l’efecte desitjat, i, perquè s’entretingui, la perruquera li porta la revista Hola. I li diu: «Aquí ja surt na Miranda». La senyora X deixa anar un brevíssim somriure d’alleujament, ja era hora, deu pensar. I la perruquera: «Per mi, és més guapa que n’Isabel Preysler quan tenia la seva edat». «Sí,», la senyora X hi està d’acord, però precisa encara: «És més fina». La perruquera la deixa amb l’Hola a les mans i va a atendre una altra clienta. En acabar, la senyora X pujarà a casa seva i començarà el compte enrere per a tornar a baixar al carrer –i a la perruqueria- d’aquí a quinze dies.
La senyora X té un moix de carrer i hi xerra en francès. Li guarda cada dia un bocí de formatge francès, mentre li diu: «Si tens una vida tan regalada ho deus a Monsieur Jean-Pierre Bassa. Ell era mallorquí i em va escometre tot d’una que em va veure. Jo era una franceseta, com t’ho diria?, de mel i sucre, però ardorosa alhora. A Bordeus no n’hi havia cap altra de tan bonica ni tan estibada de desig. Saps què vol dir estibada? Que el desig em sortia com a vergues de llampec no només per la boca i per altres bandes tan apropiades com la boca, sinó fins i tot pels porus. Ja t’ho pots imaginar, quan en Bassa em va tenir a devora a Sésamo, no es va poder contenir. En morir-se, em deixà la seva fortuna perquè, va dir, ‘no hauria pensat que en aquesta vida es pogués boixar tan bé».
I és que ella era clara fins al capdavall. Sobretot quan contava velles aventures al moix, que se sentia tan estimat en braços de la senyora X. Ella de vegades es passava molt més del que no li hauria aconsellat ningú, i va ser així que un dia el moix va tenir una inaprensible tremolor a la mà dreta de la senyora. Ella, sense adonar-se’n, es va dur la mà al cap i va sentir com si algú li untàs una brillantina espessa. No s’ho va prendre malament: a partir d’aleshores, tingué motiu i raó per anar molt més sovint a la perruqueria, que és on veritablement se sentia viva i alimentava el seu odi a Isabel Preysler i els bombons Ferrero Roché.